dilluns, 16 de maig del 2016

La metamorfosi - Capitol III ("Naturalment, la millora...")

[...]
Naturalment, la millora més important de la situació en què es trobaven s'aconseguiria de moment canviant de casa; volien agafar-ne una de més menuda i barata, però més ben situada i molt més pràctica que l'actual, triada encara pel Gregor. Mentre així conversaven, al senyor i a la senyora Samsa se'ls acudí gairebé alhora, tot mirant la seua filla cada vegada més animada, que la Grete, malgrat totes les tribulacions dels darrers dies, que li havien empal·lidit les galtes, s'havia fet una xicota bonica i ufanosa. Van anar esdevenint més silenciosos i, intercanviant quasi inconscientment una mirada d'intel·ligència, pensaren que ja era hora de buscar-li un bon marit. I per a ells fou com una confirmació dels seus nous somnis i dels seus bons propòsits quan, al final del trajecte, la xica s'alçà la primera i estirà el seu cos jove.
Fi 

Comenta el tractament del temps (extern i intern).
El temps extern o històric en que se situa la història es l' època contemporànea a l' autor.
El temps intern (el temps de la narració) ocupa tres mesos, entre novembre i març, és a dir, entre el final de la tardor i el principi de la primavera. Les al·lusions ocasionals al temps meteorològic, des de las pluges d' hivern que s' anuncien al principi de l' obra fins el dia de primavera del final, contextualitzen l' acció en un hivern nuvolat i plujós.
Y l'ordre cronològic que segueix el relat, és lineal, amb varies el·lipsis que contribueixen a donar agilitat a la narració. A més a més, en el temps psicològic del personatge són freqüents els records i evocacions (retrospeccions) i alguna projecció cap el futur (anticipacions).

Com evoluciona Grete, la germana de Gregor?
Grete Samsa És la germana de Gregor. Té 17 anys, i és l' únic personatge, juntament amb Gregor, amb nom propi. Encara que al principi s' encarrega de cuidar al seu germà, eixe treball cada volta li resulta més pesat i insuportable. Al final serà ella qui li suggerirà a Gregor que abandone la casa.

La metamorfosi - Capitol III ("I, tanmateix, tocava tan bé la germana!")

[...]
I, tanmateix, tocava tan bé la germana!
Amb el rostre inclinat cap a un costat, els ulls li seguien atents i melangiosos les línies del pentagrama. El Gregor avançà un tros més, amb el cap ben enganxat a terra, per tal de trobar-se amb la seua mirada. Que era un animal, ja que la música el captivava tant? Era com si se li mostrara el camí vers l’aliment desconegut i anhelat. Estava decidit d’arribar fins a la germana i estirar-li la falda per indicar-li que anara a la seua cambra amb el violí, perquè ningú no li ho recompensaria millor que ell. Pensava no deixar-la eixir mai més de la seua habitació, almenys mentre ell fóra viu; per primera vegada el seu aspecte horrible li faria servei; seria alhora a totes les portes de la seua cambra i allunyaria els atacants d’una bufada; però la germana no s’hauria de quedar amb ell per força, sinó de grat; seuria al seu costat al sofà i ajupiria el cap perquè ell li poguera confiar a cau d’orella que havia tingut el ferm propòsit d’enviar-la al conservatori i que, si no haguera estat per aquella desgràcia, ho hauria anunciat a tothom per Nadal (parlant de tot, ja havia passat el Nadal?) i no hauria fet cas d’objeccions de cap classe. Després d’aquesta explicació, la germana esclataria en plors d’emoció i el Gregor se li enfilaria a l’espatla i li besaria el coll, que duia al descobert, sense cinta ni coll postís, des que treballava a la botiga.


  • La metamorfosi ha estat entesa com una faula oberta amb variades significacions. Comenteu alguna o algunes d’aquestes significacions.
En La metamorfosi hi ha una polifonia temàtica que permet diferents significacions no excloents:

1. (Societat, culpa i alienació.) Kafka com a treballador. Paràbola sobre el poder econòmic. Els conflictes laborals. Gregor odia el seu treball. (L'apoderat). Primer capítol. L'exclusió de l'home de la comunitat on vol integrar-se. Confrontació de l'individu i la societat buròcrata. Història de la confrontació d'un individu racional intel·ligent i la societat buròcrata que l'envolta i de com aquest individu se sent impotent davant del poder. Des d'aquest punt de vista, el final és molt antiburgès, ja que el Samsa-Kafka es venja dels seus propis pares (tots es posen a escriure per demanar vacances), però els pares també es vengen del seu fill volent-se canviar de casa, la casa que ell havia escollit. És un final doblement venjatiu per part de Kafka.


2. (Família, benestar i exclusió.) Kafka com a fill i germà. Els conflictes familiars. Les difícils relacions amb els pares i amb la germana. Kafka liquida el mite de la família burgesa establert a final del segle XIX i principi del segle XX. En el segon capítol es fan més evidents les dificultats financeres. Tercer capítol: apareixen els tres llogaters.
Potser es podria parlar d'un complex d'Èdip. La metamorfosi com la història d'un complex d'Èdip. Kafka, com Gregor, odia i té por del pare, un sentiment de clares reminiscències edípiques.
"... el teu pes m'esclafava sense parar mai", Carta al pare, p. 52
"A veces imagino el mapamundi desplegado y a ti extendido transversalmente en él. Entonces me parece que, para vivir yo, sólo puedo contar con las zonas que tú no cubres o que quedan fuera de tu alcance. Y estas zonas, de acuerdo con la idea que tengo de tu grandeza, no son muchas ni muy confortables, y el matrimonio no se encuentra entre ellas", Bestiario, p. 126 que remet a la Carta al pare.
Quan li comunica que es vol casar amb Felice Bauer el pare li reprotxa que aquell matrimoni serà una vergonya pels Kafka i li aconsella d'anar al bordell. Li diu: "No hi ha altres possibilitats? Si tens por, jo t'hi acompanyaré".

D'altra banda, el retrat de la dona amb el maneguet de pells que és l'objecte humà que Gregor decideix salvar en darrera instància, ha estat interpretat com un símbol de la mare.
Però Nabókov rebutja les lectures psicoanalítiques d'aquest relat (com la que proposa Jordi Llovet):
"La otra opinión que quiero rechazar es la freudiana. Sus biógrafos freudianos, como Neider en El mar helado(1948) sostienen por ejemplo que La metamorfosis se basa en las complejas relaciones de Kafka con su padre, y en su perenne sentimiento de culpa; afirman además que, en el simbolismo mítico, los hijos están representados por bichos -cosa que dudo-, deducen que Kafka uiliza el símbolo del insecto para representar al hijo, según estos postulados freudianos. La chinche, dicen ellos, es un símbolo muy apropiado para caracterizar el sentimiento de inutilidad frente al padre. Me interesan las chinches, no las chinchorrerías, así que rechazo esta clase de disparates. El propio Kafka era extremadamente crítico en cuanto a las ideas freudianas. Consideraba el psicoanálisis (y cito sus palabras) "un irremediable error", y veía las teorías de Freud como cuadros muy aproximados, muy rudimentarios, que no hacían justicia a los detalles, o lo que es más importante, al meollo de la cuestión. Esta es otra de las razones por las que prefiero dejar a un lado la concepción freudiana y centrarme en el aspecto artístico" [Nabókov, Curso de narrativa europea, pp. 368-370]
3. (Individu, condemna i intempèrie.) Kafka com a ser humà. La soledat i la incomunicació del ser humà. Segon capítol: el pare llança una poma a Gregor, la poma com a símbol bíblic. Sentiment de culpa. Per a Kafka l'existència humana és absurda i l'escarabat n'és el símbol.
Podem trobar punts de contacte amb la novel·la El procés, on Josef K. es converteix en objecte d’una condemna; ignora absolutament la culpa o el fet que l’ha motivada; no dubta de la seva innocència; i, amb tot, entra en la lògica perversa de l’entramat jurídic i burocràtic quasi sobrenatural davant del qual no ha de demostrar la seva innocència, sinó, paradoxalment, la seva culpabilitat. Igual com en El procés, la situació inicial (en un llibre, un arrest, i en l’altre, una transformació) és el producte d’una falta prèvia i essencial i, per tant, una metaforització de la idea de culpa individual.

4. (El subtext autobiogràfic.) Kafka com a escriptor. Paràbola sobre l'escriptura. La història d'una persona que es converteix en escriptor. Història metafòrica i al·legòrica de Samsa com a alter ego de Kafka: vides paral·leles. Samsa es converteix en un monstre perquè és atípic, igual com ho és Kafka com a persona i com a escriptor. La història que es relata en aquest conte és la història d'algú que es transforma en un escriptor, aquesta seria la hipòtesi de Kafka com a Gregor. I és que per Samsa no és gens tràgic el que li succeeix. Mai no viu tràgicament la seua transformació; no s'horroritza, ho viu amb una certa normalitat. No pot parlar ni escriure i deixa a anar una substància enganxosa i visible (que els escarabats no expulsen) i que aquí és estrictament necessari que ho faça perquè aquesta estela llefiscosa i enganxosa podem interpretar-la com una al·legoria de l'escriptura. L'escarabat traça línies al sostre i a les parets igual com ho fa l'escriptor en un full de paper.
Des d'aquest punt de vista, La metamorfosi seria la història de com es forma un escriptor. I mostraria la dificultat de Kafka per viure si no és amb l'escriptura. Gregor Samsa es tanca en el seu món i mor amb una certa glòria donat que s'hi ha mantingut conscient i feliç. És l'amo i el rei de la seua cambra per bé que li prenguen tots els mobles. És curiós observar el pànic que sent quan li volen prendre també l'escriptori si contrastem la seva reacció amb la següent anotació del diari del nostre autor:
"Debo agregar que, en mi miedo de viajar, desempeña un papel el pensamiento de que durante algunos días estaré apartado de mi mesa de escribir. Este pensamiento ridículo es en realidad el único legítimo, pues la existencia del escritor depende en realidad de su mesa, no tiene derecho a alejarse de ella si es que quiere escapar de la locura, debe aferrarse a ella con los dientes".

dimecres, 11 de maig del 2016

La metamorfosi - Capitol III ("La germana començà a tocar...")

La germana va començar a tocar; pare i mare seguien atentament, cadascú des del seu lloc, els moviments de les mans de Grete. Gregor, atret per la música, havia gosat desplaçar-se un tros endavant, i el cap ja era visible del menjador estant. Ja no s’estranyava dels pocs miraments que darrerament tenia envers els altres; abans, aquesta consideració pels altres havia estat el seu orgull. l ara precisament era quan més raons hauria hagut de tenir per amagar-se, perquè a causa de la brutícia que s’havia acumulat a la seva habitació i dels remolins de pols que s’alçaven amb el moviment més petit, ell també anava cobert de pols de dalt a baix; amunt i avall traginava al damunt, a l'esquena i pels costats, fils, cabells i restes de menjar; la seva indiferència per tot era molt més gran que aquells temps passats en què, unes quantes vegades al cap del dia, s’ajeia d’esquena a terra i es refregava damunt de l'estora. I malgrat l'estat en què es trobava, no va tenir cap vergonya d’avançar un tros més pel terra immaculat del menjador.

Cert que ningú no es preocupava d'ell, en aquells moments. La família estava del tot captivada pel violí; els dispesers, en canvi, que al començament s’havien col·locat, amb les mans a la butxaca, al darrere i massa a tocar del faristol de la germana, tan a prop que fins i tot haurien pogut seguir la partitura -cosa que, sens dubte, hauria molestat la germana-, aviat es van enretirar tot decantant els caps i parlant a mitja veu de cara a la finestra prop de la qual es trobaven; el pare se’ls mirava neguitós. Semblava més que evident que havien estat decebuts en la seva suposició d’escoltar un concert de violí bonic o senzillament distret, que ja en tenien prou, d’aquella sessió, i que aguantaven aquell destorb només per cortesia. Especialment la manera com treien el fum dels cigars pel nas i per la boca donava a entendre que ja en tenien ben bé prou.


  • Enumereu i indiqueu el paper dels personatges del fragment seleccionat.


Gregor Samsa:
Gregor és el protagonista de la història, té uns 23 años. Traballa com a comerciant per a mantindre econòmicament a la seua germana i als seus pares. Es desperta un matí com una mena d'insecte o monstre. Mentre passa eixa metamorfosis, Gregor no està capacitat per a treballar, ja que no té un cos "adequat" , i per tant el seu pare, la seua mare i la seua germana hauran de treballar per poder sobreviure. Gregor se sentirà incomprés per parte de tota la seua familia, que a poc a poc aniran despreciant-lo més de manera que cada vegada els pareixerà més un insecte i menys la persona que forma part de la seua família.

Familia (mare i pare):
  El pare de Gregor va contraure, fa anys, un deute amb l'actual cap de Gregor. És per això que Gregor ha de treballar i  així poder saldar el deute en 5 anys de treball.Quan Gregor es transforma, les circumstàncies obliguen al seu padre a canviar el caràcter mandrós i comneça a buscar un treball per poder mantindre la seua família. La mare de Gregor, al principi es troba commocionada per la transformació del seu fill però tot i això, ella vol entrar a l'habitació a veure el seu fill. Per eixa raó, en el seu interior es crea un conflicte intern entre el fàstig que li produeix aquell insecte i l'amor maternal cap al seu fill.

Grete Samsa:  Grete és la filla menuda de la família, té al voltant de 17 anys. Es converteix en la cuidadora de Gregor des de que aquest es va transformant en insecte. Al principio, Grete y Gregor tenen una relació molt íntima, però poc a poc aquesta va canviant. Grete al principi s'ofereix com a voluntària per a  alimentar-lo i limpiar la seua habitació, però cada dia es despreocupa més per ell. Ella toca el violí i pareix tindre qualitats per poder accedir al conservatori musical, un somni que (secretament) Gregor volia que ella complira. Per a augmentar els ingresos de la família, Grete comença a treballar de dependenta en una tenda.

Dispesers: Com que la família necessita diners, decideixen llogar una habitació a tres persones. Aquestes són un poc serioses.

dimarts, 3 de maig del 2016

La metamorfosi - Capitol III ("La greu ferida del Gregor...")

"La greu ferida del Gregor, que el féu patir durant un mes llarg (ningú no s’atreví a llevar-li la poma, que romania incrustada a la carn com un record visible del que havia succeït), semblà haver recordat fins i tot al pare que el Gregor, malgrat la seua forma actual, trista i repugnant, era un membre de la família que no podien tractar com a un enemic, sinó al contrari: el deure familiar exigia d'empassar-se la repugnància i tenir paciència, sobretot molta paciència.

Si bé la ferida havia fet perdre la seua anterior agilitat al Gregor, segurament per sempre, i ara com ara havia de menester molts minuts per travessar la cambra, com un vell invàlid (ni pensaments d'enfilar-se per parets i sostre), en canvi li semblava estar prou llargament compensat d'aquest empitjorament del seu estat pel fet que ara, cap al vespre, obrien la porta del menjador (i ell solia tenir-hi els ulls clavats ja dues hores abans), de manera que, gitat a les fosques a la seua cambra, invisible des del menjador, podia veure tota la família, asseguda a la taula il·luminada i podia escoltar les seues converses, per dir-ho d'alguna manera, amb el consentiment general; és a dir, ben diferent d'abans.

Certament ja no eren les converses animades del passat, en les quals pensava sempre el Gregor amb un cert enyor quan, esgotat, s'havia de colgar entre els llençols humits d'una menuda cambra d'hotel. Ara hi havia més silenci que abans. Després de sopar, el pare no tardava gaire a adormir-se a la seua butaca; la mare i la germana s'exhortaven mútuament al silenci; la mare, encorbada sota el llum, cosia llenceria fina per a una botiga de modes; la germana, que havia agafat una faena de dependenta, els vespres aprenia taquigrafia i francès per mirar d'aconseguir un dia una faena més bona. De vegades el pare es despertava com si no sabera que havia dormit i deia a la mare:


―Quina manera de cosir, hui, també!

I es tornava a adormir a l'acte, mentre mare i filla es miraven, cansades, i somreien. "


  • L'argument de la novel·la se'ns presenta des de diferents perspectives. Indique-les, assenyalant el punt de vista dominant en aquest fragment.
En aquest fragment podem veure els diferents punts de vista amb que es narra la història i els diferents estils. Per un costat trobem un narrador omniscient en 3a persona que conta els fets des d'un punt de vista extern i coneix tot el que li passa al protagonista (sentiments, pensaments...)mentre aquest es va transformant; per un altre, l'estil indirecte lliure, que consisteix en que l'enunciador contar els fets  i li cedeix la veu al personatge mantenint sempre la  tercera persona; i també apareix l'estil directe quan parla el pare.

diumenge, 1 de maig del 2016

La metamorfosi - Capitol II ("Les potes del Gregor...")

[...]
"Les potes del Gregor brunzien quan finalment s'encaminà cap al menjar. I les seues ferides també es devien haver curat del tot, perquè ja no se sentia impedit en els moviments; se’n meravellà i recordà que feia cosa d'un mes s’havia fet un tallet al dit i que aquella ferida encara li feia mal abans d'ahir. “Que potser m’he tornat menys sensible?”, pensà, i ja xuclava àvidament el formatge, que l’havia atret primer i més intensament que totes les altres viandes; amb ulls espurnejants de satisfacció, devorà successivament el formatge, la verdura i el suc; les menges fresques, en canvi, no li plaïen, no en podia suportar ni l'olor, de manera que separà un tros lluny les coses que es volia menjar. Ja feia una estona que havia acabat i mandrejava encara estirat al mateix lloc, quan la germana féu voltar la clau al pany, a poc a poc, per advertir-li que es retirara. Tot i que ja s’havia endormiscat, la remor el sobresaltà i corregué a amagar-se una altra vegada davall el sofà. Romandre allà baix li exigí un gran domini de si mateix, i això que la germana s'estigué a la cambra poca estona, perquè l'abundós ressopó li havia arrodonit una mica el ventre, i amb l'estretor d'allà baix a penes podia respirar. Entre curts atacs d'ofec veié amb ulls esbatanats com la germana, que res no sospitava, recollia amb una granera no tan sols les sobralles, sinó també les viandes que el Gregor no havia tocat, com si ja no hagueren de servir mai més; va veure com ho ficava tot de pressa dins d'un cubell, que en acabant tapà amb una tapadora de fusta, i com se l'enduia. Així que s’hagué girat, el Gregor eixí de davall el sofà per gitar-se i respirar de gust.

D’aquesta manera rebé el Gregor el menjar de cada dia: una vegada al matí, quan els pares i la criada encara dormien, i una altra vegada després del dinar de la família, perquè els pares feien sesta i la criada era enviada per la germana a fer algun encàrrec. Ben cert que els altres tampoc no volien que el Gregor es morira de gana, però potser no haurien pogut suportar saber res dels seus menjars si no era d’oïda, o potser la germana volia estalviar-los senzilles tribulacions, perquè la veritat és que ja patien prou."


  • Explica com es fa evident la transformació de Gregor.
En aquest fragment, podem comprovar que, a mesura que passa el temps, Gregor cada vegada és menys humà. Per un costat ho podem veure quan descriu els espais, ja que cada vegada ho fa des d'una perspectiva diferent. Per l'altre, ho notem amb el seu comportament: quan és pregunta si s'ha tornat menys sensible perquè ja no li fa mal el dit (que li feia mal des de feia cosa d'una setmana) és perquè les parts "humanes" de Gregor ja no existeixen, i per tant, aquestes ja no li provoquen dolor i està encantat perquè la ferida que s'havia fet el mateix dia ja no li fa mal; els canvis en l'alimentació, allò que abans li encantava menjar ara ho odia i li causa repugnància i viceversa; amagar-se davall del sofà és una actitud poc comú en un ésser humà...
  • Comenta el tractament de l'espai en la narració.
L'espai, a mesura que avança la narració, va canviant segons el protagonista va evolucionant, ja que es canvia la perspectiva de les coses. Les habitacions, que abans eren menudes, cada vegada són més grans i més espaioses; indrets on abans un humà no cabia, són el lloc preferit del protagonista...
És per això que el tractament de l'espai ens serveix com a 'pista' per endevinar en quina fase de la metamorfosi es troba Gregor.

La metamorfosi - Capitol II ("Fins al capvespre no es desvetlà...")

"Fins al capvespre no es desvetlà el Gregor d'aquell son pesat, semblant a un esmortiment. De ben segur que no hauria tardat gaire més estona a despertar-se encara que no l'hagueren importunat, perquè se sentia prou descansat i sense son, però li semblà que l'havien despertat uns passos lleugers i el soroll de la porta del rebedor que es tancava amb cautela. La claror esblaimada dels fanals del carrer clapejava el sostre i les parts més altes dels mobles, però a baix, on continuava gitat el Gregor, era fosc. A poc a poc, palpant encara insegur amb les antenes que tot just començava a apreciar, s'impulsà cap a la porta per veure què hi havia ocorregut. El seu costat esquerre semblava tot ell una llarga nafra que li estirava desagradablement, i havia d'avançar, com qui diu, a peu coix, repenjat a les dues fileres de potes, ara l'una ara l'altra. A més d'això, una de les potes havia resultat greument ferida durant l'incident del matí (gairebé era un miracle que n'haguera resultat ferida només una), i l'arrossegava inerta."

  • Fixeu-vos que el capítol segon comença d'una manera semblant al principi de la narració: el Gregor es desperta d'un "son pesat". Per cert, a quin incident del matí es refereix el fragment?
L'incident del matí es refereix a quan el pare de Gregor va tancar la porta de l'habitació i, sense voler, li va pillar una de les potes i el va ferir.

dijous, 28 d’abril del 2016

La metamorfosi - Capitol I ("Llançà una llambregada al despertador...)

[...]
Llançà una llambregada al despertador, que feia tic-tac damunt la calaixera. "Mare de Déu!", es va dir. Eren les sis trenta i les busques anaven avançant impassibles, ja era fins i tot la mitja tocada, s'acostaven els tres quarts. Que potser no havia sonat el despertador? Del llit estant podia veure que l'havia posat exactament a les quatre; segur que havia sonat. Sí, però era possible continuar dormint com si res malgrat aquella estridència que sacsejava els mobles? La veritat és que un son tranquil no l'havia tingut, però probablement per això havia estat més profund. I ara, què? El tren següent eixia a les set; si el volia agafar, hauria de córrer com un boig; encara no tenia el mostrari empaquetat i ell no es trobava precisament vigorós i actiu. I encara que arribara a temps al tren, no evitaria l'escridassada de l'amo, perquè el mosso de l'empresa havia d'esperar-lo al tren de les cinc i de ben segur que ja havia comunicat la seua incompareixença feia estona. Era la veu del seu amo, sense caràcter ni pesquis. I si es donava de baixa per malaltia?
  • Raona si apareix l'estil indirecte lliure en aquest fragment. 
Apareix en les parts assenyalades en el text.

dimarts, 26 d’abril del 2016

La metamorfosi - Capitol I ("Un matí que Gregor...")


"Un matí que Gregor Samsa es despertà de somnis desassossegats, es trobà al llit convertit en un insecte monstruós. Estava gitat de sobines damunt una esquena dura com una cuirassa i, alçant una mica el cap, podia veure un ventre bru i bombat, solcat de nervadures arquejades, damunt el qual, amb penes i treballs, s'aguantava el cobrellit, a punt de caure completament a terra. Les seues múltiples potes, llastimosament raquítiques en comparació amb les seues proporcions, s'agitaven desvalgudes davant els seus ulls.

"Què m'ha passat?", va pensar. No era un somni. La cambra, una cambra normal de ser humà, encara que un pèl menuda, conservava el seu aspecte de sempre entre les quatre parets familiars. Damunt la taula, on hi havia estesa una col·lecció de mostres de teles desempaquetades (el Samsa era viatjant), penjava una fotografia que no feia gaire havia retallat d'una revista il·lustrada i havia col·locat dins un bonic marc daurat. Representava una dona amb un barret de pell i una boà, asseguda tota erta i alçant vers l'espectador un gros manegot de pells en què desapareixia tot l'avantbraç.

La mirada de Gregor s'adreçà aleshores a la finestra, i el cel gris (hom sentia batre gotes de pluja contra l'ampit de xapa) l'acabà de posar malenconiós. "I si dormia una mica més i em deixava estar de bestieses?", va pensar, però això fou completament impossible, perquè estava avesat a dormir del costat dret i en el seu estat actual no reeixí a posar-se en aquesta postura. Per més que assajava amb tota la força de gitar-se del costat dret, cada vegada el balanceig el tornava a la posició dorsal. Ho provà ben bé cent vegades, amb els ulls closos per no veure les potes movent-se sense parar, i desistí sols quan començà a sentir al costat un dolor lleuger i sord no conegut fins aleshores."
  • Comenteu l'estranyament o desfamiliarització [distorsió de la perspectiva] basant-te en aquest fragment, que correspon al començament de la narració. Adoneu-vos que la cambra comença sent descrita com una habitació «normal de ser humà», més avant se'ns diu que té «pocs metres quadrats», però esdevé una habitació «alta i espaiosa».

    Quan Gregor es desperta, nota un malestar general. Ell estava damunt del llit, però alguna cosa havia canviat: el seu cos. Quan s'enadona d'aquest canvi, veiem que el personatge comença, poc a poc, a tranformar-se, no sols físicament, sinó psicològicament. Un dels trets que ens permet veure aquest canvi és la perspectiva que té sobre l'habitació durant aquest fragment.
    Al començament, Gregor descriu l'habitació com un indret normal per a un ser humà,ja que ell psicològicament ja no es sent com un humà sinò com un "ésser diferent". Més avant, quan ja parla dels pocs metres quadrats d'aquesta i de que és tracta d'una habitació alta i espaiosa, Gregor fa la descripció des d'un punt de vista diferent a l'anterior perquè ara és un ésser més munt i per això, aquella habitació tant menuda, li pareix més gran.

diumenge, 24 d’abril del 2016

Cervantes, Shakespeare i el Dia del llibre

Com molta gent sap (o hauria de saber) ahir, 23 d'abril, dia de Sant Jordi, es celebrà el dia del llibre. Tradicionalment aquesta festa consistia en que l'home regalava una rosa a la seua estimada per tal de commemorar la llegenda de Sant Jordi que, per si no sabeu com acaba, el cavaller li regala una rosa a la princesa del roser que surt de la sang del drac que ell mata per tal de salvar-la. L'altra tradició d'aquest dia, lligada a Sant Jordi, és quan l'estimada li regala un llibre al seu estimat amb el motiu del dia del llibre. Ara però, aquestes tradicions han canviat lleugerament: es segueixen oferint roses i llibres però independentment del sexe, ja que queda molt lleig privar al sexe femení del plaer de la lectura. Però, al que anava, per què celebrem hui el dia del llibre?
L'origen d'aquesta festivitat compleix ara 400 anys (ni més ni menys), perquè el 23 d'abril de 1616 van morir dos dels autors més influents en la literatura universal: Shakespeare i Cervantes. La vida d'aquests dos autors, però, sempre ha estat lligada (i no sols per la mort): que si un va copiar l'altre, que si les seues obres són molt paregudes, que ambdós mesclen estils...però les "males llengües" diuen que potser aquestes semblances no siguen tantes, sinó més bé al contrari. Però per això cal parlar una mica d'ambdós.
Per començar, aquests dos autors mai es van conèixer: Cervantes mai havia sentit parlar d'aquest dramaturg anglès mentre que Shakespeare potser mai acabara de llegir El Quijote (va llegir la primera part i fins i tot tenia alguns resums); i ja si tenim en compte l'estil d'aquests autors, comèdia i drama, trobem molt difícil la influència directa entre aquests.
Altres però, diuen que aquests eren la mateixa persona o que fins i tot es va conèixer, com podem veure en la comèdia Miguel y William (2007):


*Podeu veure la pel·lícula sencera si feu click ací.

També es parla de quan, el 1850, Shakespeare va desaparèixer una temporada i, quan ell va escriure Hamlet i Cervantes El Quijote, aquestes dues obres,que es van escriure amb pocs anys de diferència, tenien moltes coses en comú: la mateixa estructura per trames i subtrames amb parts còmiques. Però per això no cal acusar a Shakespeare de còpia, ja que és prou normal que dos escriptors que pertanyen a la mateixa època tinguen influències culturals paregudes i, fins i tot, que llegiren els mateixos llibres.
Però, després d'aquesta petitta introducció de la vida d'aquests autors, toca seguir amb la pregunta
plantejada a l'inici: per què celebrem hui el dia del llibre?
Com ja he dit, fa 400 anys, Shakespeare i Cervantes van morir, però potser açò canvie ja que potser cap d'ells va morir el 23 d'abril de 1616. Per un costat, Cervantes va morir el 22 d'abril i va ser enterrat el 23. Bé, sols és una petita diferència, però, i Shakespeare? Doncs ací el salt és més gran, ja que en l'Anglaterra d'aquella época, no es seguia el calendari gregorià, com ho feia Espanya des de 1582, sinò que utilitzaven el calendari julià (ja que el gregorià no va entrar a Gran Bretanya fins 1752) i llavors el que per a ells era 23 d'abril, per a nosaltres era 3 de maig.
Aleshores, si cap dels dos va morir el 23 d'abril, perquè cal seguir celebrant el dia del llibre un dia com és el 23 d'abril? Apart de que és una festa molt bonica i fomenta la lectura (tot i que de vegades et sorprendries com llibres escrits per personatges com és la Belén Esteban és líder en ventes), hi ha altres autors que SI van morir aquest dia: Inca Garcilaso de la Vega (23/4/1616) o Josep Pla (23/4/1981). Així que, gaudiu del dia del llibre i feliç Sant Jordi!
Via El País.
Podeu veure un especial de Cervantes i Shakespeare sobre el IV Centenari de la seua mort fent click ací.

divendres, 22 d’abril del 2016

Franz Kafka (1883-1924)







“Si el llibre que llegim no ens desperta com un cop de puny al crani, per què llegir-lo? [...] Un llibre ha de ser com una destral; capaç de trencar el mar de glaç que hi ha en nosaltres.”


FRANZ KAFKA (Praga, 3 de juliol de 1883 - sanatori de Kierling, Viena, 3 de juny de 1924)
Es tracta d'un dels autors més problemàtics, més enigmàtics, més fantàstics i més genials de la literatura universal. Podem llegir fragments de les seves cartes, retalls del seus dietaris, reflexions i pensaments expressats en boca seua als Diaris i en la correspondència mantinguda amb la seua promesa Felice Bauer ("la berlinesa de dents ferotges") o la seua amant vienesa, Milena, a més dels seus amics, en especial, Max Brod.

Fotografia 1: Felice Bauer
Fotografia 2: Milena Jesenska
Se l'ha considerat l'autor més representatiu del segle XX, perquè reuneix la complexitat d'un període històric caracteritzat per paradoxes, guerres, incomprensions i passions desmesurades, en definitiva, per l'estranyesa i la modernitat. Nabókov considera que és l'escriptor alemany més gran del nostre temps i que, al seu costat, poetes com Rilke o novel·listes com Thomas Mann, són nans de guix.

BIOGRAFIA
Naix a Praga el 1883, en el si d'una família de comerciants jueus que tenien una botiga de vetes i fils. El nom de la botiga era kavka, que en txec vol dir "gralla", animal sinistre, misteriós, solitari... Una mica gairebé com ell −no deixa de ser significatiu que en el seu diari les idees més obsessivament repetides siguen: suïcidi, soledat, silenci i escriptura−, que se sentia molt orgullós de dur com a nom el nom propi d'un animal d'aquestes característiques.

ALIENACIONSParlem d'alienacions, perquè, en certa manera, Kafka era o se sentia un alienat. En el moment del seu naixement, Praga formava part de l'Imperi Austrohongarès. Després de llargs anys de lluita, durant els quals la llengua oficial de l'Imperi era l'alemany, a partir de 1880 el txec va assolir el grau de llengua cooficial. D'altra banda, però, la llengua dels jueus de centre Europa era el jiddisch i els Kafka, per bé que jueus, no el dominaven. Així doncs, Franz neix a Praga, ciutat dominada per Viena, primera alienació, alienació política. Parla alemany −la llengua dels seus pares, la llengua de l'escola−, dins d'una comunitat que majoritàriament parlava txec, segona alienació, alienació lingüística. I és jueu en una comunitat cristiana o catòlica, tercera alienació, alienació religiosa. Sembla que tot i que Kafka no era litúrgic, sí era creient i el catolicisme imperant de la societat on vivia presentava tot sovint problemes d'antisemitisme irracional, que acabaran amb la gran follia col·lectiva de l'Holocaust, que van patir les germanes de Kafka, les quals van morir en camps de concentració. Per acabar-ho d'arrodonir, tot i que el nucli familiar es troba en les seves mateixes condicions, no s'entenia amb la seua família, que eren els que havien d'entendre'l especialment perquè patien les mateixes alienacions que ell: aquesta és la quarta alienació, l'alienació familiar.

"Amb la meva família, la gent millor i més amable que hi ha, visc més foraster que no viuria un foraster. Amb la mare aquests darrers anys no ens hem dit, pel cap alt, ni una vintena de paraules al dia; amb el pare no hem passat de bescanviar la salutació; amb les germanes casades i els cunyats no parlo sense enutjar-m'hi. La causa d'això és senzillament que no tinc res a dir. Tot el que no sigui literatura em rellisca, ho detesto, ja que em fa nosa o em roba temps, mal que només sigui mentalment". [Projecte de carta al pare de Felice Bauer, conservat al Diari, en què justifica la ruptura amb la seua promesa. Carta al pare, p. 75].

Fotografia 1: Les germanes de Kafka, Elli Valli i Ottla.
Fotografia 2: Pares de Kafka, Herman i Julie
Entre 1901 i 1906 estudia dret a la universitat alemanya i acabats els seus estudis va començar a treballar en una companyia d'assegurances que encara avui existeix i n'hi ha una sucursal al Passeig de Gràcia de Barcelona, Assecurazioni Generali. El 1919 agafa una tuberculosi de la que acabarà morint el 1924. La tuberculosi l'acompanyarà tota la seua vida i, de fet, pensava que la malaltia que patia als pulmons només era la malaltia espiritual que s'havia desbordat.
Fotografia 1: Sanatori de Matliary.
Fotografia 2: Tomba de Kafka al cementiri jueu de Straschnitz.
"En 1917 escupió sangre, y el resto de su vida, que se prolongó durante siete años, estuvo jalonado por periódicas estancias en sanatorios centroeuropeos. En esos últimos años de su breve existencia (murió a la edad de 42 años), vivió una feliz aventura amorosa con su amante en Berlín, en 1923. En la primavera de 1924 ingresó en un sanatorio próximo a Viena, donde murió el 3 de junio, de tuberculosis de laringe.
Fue enterrado en el cementerio judío de Praga. Pidió a su amigo Max Brod que quemara todos sus escritos, incluso los textos publicados. Afortunadamente, Brod no cumplió los deseos de su amigo".
[Vladímir Nabókov, Curso de literatura europea, p. 368]

En efecte, Brod no només no va complir els seus desitjos sinó que, a més, va publicar la seua obra, la qual cosa podria veure's com una doble traïció: ell demanava destrucció, final i mort i l'amic li oferia difusió, començament, vida. També podríem plantejar-nos l'abast d'una decisió d'aquestes característiques, la veritat que pot subjaure en una afirmació com aquesta. Entraríem, però, en el llarg i escabrós tema de si els escriptors escriuen per a ells mateixos, sense tenir necessitat de publicar les seves obres (de fet, Kafka no va publicar ni El procés ni El castell) o, per contra, senten l'impudorós desig de ser contemplats, coneguts, desxifrats i estimats pel públic lector.


Max Brod.
En qualsevol cas, podem regraciar-nos en aquesta traïció, perquè gràcies a ella avui ens ha arribat l'obra d'aquest escriptor genial. I, en darrer terme, sempre podem posar en qüestió la veritat que s'amaga darrere de la seua última voluntat. Si Kafka volia cremar la seua obra podia molt bé haver-ho fet ell mateix, no necessitava ningú. La decisió de transmetre la seua voluntat a un amic demostra que es tractava, si més no, d'una decisió equívoca. Més encara quan confia l'acte de destrucció a algú que ja li havia confessat que no podria complir els seus desitjos. De manera que, tal vegada Kafka no volia que la seua obra acabés devorada pel foc, per més que possiblement −i de manera paradoxal, o no tant?− sí que pensés que era precís que el foc consumís la seua obra.

LA METAMORFOSI
El 1912, entre novembre i desembre, per ser més exactes, escriu Die Verwandlung, això és, La Transformació i no pas La metamorfosi. L'alemany coneix totes dues paraules: "Metamorphose" −paraula d'origen grec usada per parlar de les transformacions fabuloses, mítiques, de l'estil de les d'Ovidi− i "Verwandlung", una transformació entesa en el sentit de transmutació, de canvi d'aspecte. Tanmateix, van ser els nord-americans, els primers traductors del relat, els que van "inventar" el títol que havia de fer una gran fortuna. Per això, sempre s'ha conegut aquest conte per La Metamorfosi, de la qual cosa es lamentava Borges en un article de 1983, en ocasió del centenari del naixement de l'escriptor:

"Vaig traduir aquell llibre de contes encapçalat pel que s'anomena La transformació i mai no vaig entendre per què a tothom els va agafar per posar-hi La metamorfosi. És un disbarat, no sé pas a qui se li degué ocórrer traduir d'aquesta manera una paraula de l'alemany més elemental. Tot treballant amb aquesta obra, l'editor va insistir a conservar el títol de La metamorfosi, perquè el conte ja s'havia fet famós amb aquest títol, i així era relacionat amb Kafka".
Portada de la primera edició
de la Metamorfosis
de Kafka.
La il·lustració de la portada és una litografia d'Ottomar Starke. Quan Kafka va saber que Starke estava fent-ne una il·lustració va escriure: "L'insecte no ha de ser il·lustrat amb cap dibuix. No pot ser mostrat en absolut, ni tan sols a una certa distància".

El 1919 escriu la Carta al pare, que en certa manera és complementària a La metamorfosi, ja veurem per què. Però aquesta obra resumeix perfectament la idea que Kafka vol que ens conformem d'ell mateix. Aquesta novel·leta curta −llegida amb les corresponents cartes de navegació, la més eloqüent de les quals és la Carta al pare− és, en realitat, la història d'un exili, un exili intern. No en va Kafka també era, sense cap mena de dubte, un exiliat intern. Exiliat de tots i de tot, només vivia per escriure.


L'ESCRIPTURA
Contestant la cèlebre frase de Sthendal, diu de la literatura: "la literatura és un mirall que camina a la vora de l'autor, però que en lloc de reflectir tot el que li passa, avança en el seu temps". La seua literatura, com confessa a Gustav Janouch, és un mirall que distorsiona no pas per crear una il·lusió òptica, sinó per oferir una idea exacta de les característiques de la realitat.

Sent una passió furibunda per l'escriptura. L'escriptura és en ell catarsi, purificació, expurgació de la culpabilitat. El tema de la culpabilitat inexplicable, la culpabilitat patològica que senten els jueus, és tractat a El procés. I Kafka sent aquesta culpabilitat patològica que senten els jueus, però també es tracta d'una culpa que en el seu cas es suma a la por i a la inseguretat.

"Només m'ocupava de mi mateix, però de maneres diverses. M'inquietava, per exemple, la salut, i això començà molt aviat. De sobte sentia la digestió difícil, o la caiguda dels cabells, o una desviació de la columna vertebral, etc. La inquietud creixia a través d'una gradació infinita fins que a la fi es convertia en una veritable malaltia. Però com que no tenia seguretat en res, com que a cada moment necessitava una confirmació de la meva existència i no posseïa res que pogués dir meu, exclusivament meu, en propietat indiscutible i sota la meva única voluntat, com que era, en fi, un hereu sense heretatge, també la cosa més immediata, el meu cos, se'm tornà insegur. Vaig créixer molt i molt i no sabia què fer de tant llargària, no podia portar tant de pes, l'esquena se m'encorbà, no gosava a penes moure'm o girar-me, i vaig quedar raquític; tot allò que del cos em funcionava, posem per cas la digestió, em meravellava com un prodigi; però això sol bastava perquè se m'interrompés. Així s'obrí de banda a banda el camí a la hipocondria fins que, a causa dels esforços sobrehumans per voler casar-me (ja en parlaré després), els pulmons no van poder contenir la sang; també hi contribuí en bona part el pis de Shönbornpalais −edifici barroc de Praga on Kafka llogà un pis l'any 1017, amb la intenció de casar-se amb Felice Bauer−, que m'era necessari en la mesura que en pensava tenir-ne necessitat per a escriure, de manera que això també pertany a aquest apartat". [Carta al pare, pàgines 50-51]

"Es preciso reconocer en mí una muy buena concentración en la actividad literaria. Cuando mi organismo se dio cuenta de que escribir era la orientación más fecunda de mi ser, todo se dirigió hacia allá y fueron abandonadas todas las demás capacidades, las que tienen como objeto los placeres del sexo, de la bebida, de la comida, de la meditación filosófica y, antes que nada, de la música. Adelgacé en todas esas direcciones. Era necesario porque, incluso reunidas, mis fuerzas eran ya tan pocas que sólo a medias podían alcanzar la meta de escribir..." (3 de gener de 1912)

Aquesta culpa primigènia, la por i la inseguretat eren inspirades pel mateix pare, com diu en altres fragments de la Carta al pare.

"Corre una opinió segons la qual el matrimoni sovint infon temor perquè la gen té por que els fills faran pagar més tard els pecats que un mateix ha comès contra els propis pares. En el meu cas no penso que això tingués gaire importància, ja que el meu sentiment de culpa prové de tu mateix i està molt marcat per la singularitat, una singularitat, en efecte, que constitueix l'essència d'aquest sentiment torturant i que difícilment es podria repetir". [Carta al pare, p. 65].

En aquest estat de coses, la literatura se li obre com l'única possibilitat de vida, d'alliberament, de salvació i es revela l'activitat central de la seua vida.

"Mi única aspiración y mi única vocación... es la literatura... todo lo que he hecho sólo es resultado de la soledad... entonces, ya nunca estaré solo. Eso no, eso no" [Blanchot, De Kafka a Kafka, p. 129].


"Mi incapacidad de pensar, de observar, de comprobar, de acordarme, de hablar, de tomar parte en la vida de los demás es cada día mayor; soy una piedra... Si no me salvo en un trabajo estoy perdido" (28 de juliol de 1914)

"Escribiré a pesar de todo, cueste lo que cueste: es mi lucha por la supervivencia" (31 juliol de 1914)

I per a escriure és necessària la soledat, el silenci. Així tenim múltiples referències a la literatura i a la soledat en les seves cartes, anotacions o diaris.
A Felice Bauer li diu que la vida al seu costat serà difícil:
Esquela mortuòria de Kafka

"Para poder escribir, tengo necesidad de aislamiento, pero no como un ermitaño, cosa que no seria suficiente, sino como un muerto" (26/VI/1913).
"No te espera la vida de esa mujer feliz que tú ves caminar ante ti, no te espera la alegre charla, cogidos de la mano, sino una vida monacal al lado de un hombre afligido, triste, callado, descontento, enfermizo, que está atado con invisibles cadenas a la literatura y que prorrumpe en gritos cuando uno se acerca a él".

La literatura li és vida, l'única mena de vida que suporta i, al mateix temps, de manera inexorable, és mort. Una mort feliç, si es vol, però mort al cap i a la fi. La conclusió de tot plegat sembla evident: només es pot escriure si un és amo d'un mateix davant de la mort, si amb ella s'estableixen relacions de sobirania.
Kafka sent que hi ha quelcom de molt profund entre l'art i la mort, com també existeix entre l'art i la vida. Però per què la mort? Doncs perquè és l'extrem, l'abisme. L'art és domini del moment suprem, domini suprem. L'escriptura és una espiral en moviment, però un no sap mai si el moviment és ascendent o descendent. És un moviment simultani d'afirmació i de negació que sembla que tendeix cap a un centre, cap al buit, però que potser sorgeix d'aquest mateix centre, d'aquest mateix buit. L'eternitat inestable de la pàgina en blanc és només la porta de transició des d'un caos indesxifrable cap a l'ordre de l'absurd.
Aquest ordre de l'absurd que tan bé queda reflectit en les seves obres el situen en una posició francament genial: es tracta d'un autor "tradicional" que obre les portes de l'absurd. Un absurd que potser només és aparent, que potser és la més pura i disseccionada, viviseccionada realitat. En efecte, Franz Kafka és un autor molt clàssic. Els seus models són: Flaubert, Gògol i Dickens, és a dir, grans realistes del segle XIX. De fet, construeix els seus contes segons els realistes del segle XIX, tot i que introdueixi elements fantàstics. La metamorfosi ha estat qualificada de relat fantasiós. I això, que pot semblar una paradoxa, penso que no ho és en absolut si tenim en compte que, com diu Nabókov, qualsevol obra d'art és una fantasia en la mesura que reflecteix el món únic d'un individu únic. I si Franz Kafka va ser realment alguna cosa és únic. Únic no només per genial, sinó també per rar, per solitari, per marginat, per incomprès, etc. i malgrat tot, Kafka fa un diagnòstic brutal del seu temps.

CONCLUSIONS

Kafka vol portar una mica més enllà la interpretació del món comú, aquesta és la singularitat kafkiana. Tota la seua obra està impregnada d'una gran intenció simbòlica, parabòlica, el·líptica o com vulgueu anomenar-la. Això, és clar, sumada a la intenció realista, que també hi és. Kafka s'afana en desfigurar la realitat fins al punt en què, ja ben desfigurada, acaba donant comptes de la més estricta realitat amb una major eficàcia que si s'hagués limitat −com els grans realistes del XIX que ell tant admirava− a relatar les coses d'una manera detallada, sense allunyar-se el més mínim de la realitat.

Perquè Kafka va veure més enllà que la resta dels seus contemporanis. En definitiva, el medi social i cultural, l'aire que respirà Kafka era tan ple de contradiccions com el seu fons psicofísic i el seu conflicte primordial. Súbdit de l'agonitzant imperi austrohongarès, nascut a Praga, de família d'ascendència jueva, alemanya d'adopció, Kafka no fou ben bé ni jueu, ni alemany, ni txec, ni austríac, sinó que fou el conglomerat de tot això que no era: un outsider, un "jueu errant" o, com l'ha definit Heinz Politzer, un "anarquista metafísic" (va assistir a la reunió de protesta per l'execució de l'anarquista català Francesc Ferrer i Guàrdia). És contemporani de Rilke, Musil, Jaroslav Haixec, Thomas Mann i va morir el mateix any que Salvat Papasseit i Àngel Guimerà. Però si alguna cosa segur que va ser, és excepcional, un "bitxo raro" o rara avis, potser també un maudit, un solitari genial.
Kafka se serveix de la realitat com un mitjà per ultrapassar-la i situar-se a l'anvers del real. Tanmateix, tampoc no hauríeu d'estar gaire segurs d'aquesta meva interpretació si seguiu precisament els consells kafkians que deien: "no n'espereu gran cosa, de les exegesis literàries".



La novel·la en el segle XX; Curiositats


  • Segurament coneixes el conte "Gregor" (Guadalajara), de Quim Monzó. Llig aquest article i aquest altre i fes-ne un comentari.
 Gregor, el conte que es troba dins de Guadalajara de Quim Monzó, està basat en La Metamorfosi de Kafka. Aquest tipus de lectura de relats clàssics occidentals han estat assenyalats de metaliteratura i han rebut un gran nombre de crítiques. En Gregor, el conte de Quim Monzó, un escarabat es convertit en xiquet que finalment, quan ja s'adapta a la vida d'humà, mata a la seua "antiga" família, al contrari que en La metamorfosi Kafka, qua aquest mor tràgicament.
En aquest conte Monzó ens recorda el gran autor Kafka basant-se  en la seua obra.
  • Saps què és el teatre jiddisch?
El teatre jiddish són obres escrites i interpretades per jueus en la llengua Jiddish, la llengua que utilitzaven els asquenazites del centre d'Europa (Alemanya  principalment). El seu repertori era molt ampli: òpera, musicals o fins i tot melodrames. 
Va tindre una gran importància des de final del segle 19 fins a principi de la II Guerra Mundial.
Les arrels d'aquest teatre són les obres satíriques realitzades durant un acte religiós, la dansa de la mort, el cant dels cantaires en les sinagogues, tradicions teatrals ...
Els temes que solien tractar-se eren la immigració o la pobresa.


  • Una de les pel·lícules on podeu trobar alguns del escriptors del tema 6 és "Mitjanit a París", de Woody Allen. El protagonista viatja al passat i coneix Ernest Hemingway i Scott Fitzgerald, entre d'altres. 
 
 
Sinopsi: Una parella nord-americana ja granadeta són a París, en viatge de negocis, amb la filla i Gil, el seu xicot, amb qui té previst de casar-se a la tardor. En Gil du una reeixida carrera de guionista a Hollywood, però no ha acabat de renunciar mai a la vocació d’escriptor, de manera que està treballant en un llibre quan arriben a la ciutat de la llum, on de jove havia fet crèixer la llavor precisament d’una vida bohèmia d’autor literari. Passejant altre cop pels carrers i jardins de París, Gil experimenta unes sensacions i li passen unes coses… que li canviaran la vida, a ell i a la conservadora família amb què ha viatjat.

via:Vilaweb

divendres, 15 d’abril del 2016

Decadentisme

Durant el Roamanticisme, van sorgir molts moviments molt diferents entre ells però amb una característica comuna: trencar amb la tradició, és a dir, acabar amb tot allò que caracteritzava la literatura, l'art, escultura...
Un d'aquests moviments fou el decadentisme.
El decadentisme va nàixer al segle XIX, a França i la seua influència va arribar fins i tot als EE.UU, on escriptors com Walt Withman eren fidels seguidors. El decadentisme era un movient on els seus seguidors sentien atracció per tot allò morbós, decadent i malalt, és a dir, un reflex de la societat d'aquella època. Aquest terme, però, va nàixer dels seus detractors que l'empraven com un insult.
En l'actualitat, considerem que aquest moviment va ser una trancisió entre el romanticisme i el modernisme.
En la literatura decadentista es considera que la bellesa tradicional és artificial, i per eixa raó es fixen en allò més lleig, en la mort o allò que els excite els sentits. Cal destacar l'ús de la descripció, un to pessimista i uns persotages turmentats que fugen de les convencions socials, és a dir, s'escapen d'allò establert per la societat com correcte, en la línea del romanticisme. Aquests autors estan influenciats per la novel·la gòtica i per moviments contemporanis i coetanis com ho eren el simbolisme i l'esteticisme. Apareixen, també, paisatges llunyans i exòtics, i cultures que fins aleshores s'havien considerat com primitives o bàrbares, com a reacció contra la moral burgesa fixada en la fe en el progrés.
Alguns autors decadentistes van ser Oscar Wilde, Paul Verlaine (citat anteriorment) o Manuel Machado; Charles Baudelaire, també citat anteriorment, escrigué una obra pionera en la poesia decadentista. També van influenciar moviments i escriptors posteriors, com és el cas de Franz Kafka.

Pel que feia a l'art, aquestes característiques i aquest gust per allò més lleig , es plasma en forma de pintura, dibuixos poc convencionals per a l'època. Una vegada més trobem aquesta fugida de les convencions socials. De fet, si ens fixem en aquest quadre, Pornòcrates, de Félicien Rops (més amunt, a l'esquerra), qui de fet va conèixer en persona Baudelaire i fins i tot li va dibuixar la portada de l'obra Les Epaves, veiem que gira en voltat del sexe, la mort i imatges satàniques.

dimarts, 12 d’abril del 2016

Poésie


Les Flors del Mal - Spleen LXXVII

SPLEEN
Jo sóc igual que el rei d'un país molt plujós,
molt ric però impotent, jove però molt vell,
que, menyspreant honors que els preceptors li fan,
els gossos l’avorreixen, també tot animal.
Res no li fa il·lusió, ni el falcó ni la presa,
ni el seu poble que es mor davant el seu balcó.
Del bufó preferit la balada grotesca
ja no distreu la ment d'aquest malalt cruel;
el llit amb flor de llirs se li canvia en tomba
i dames que veuen els prínceps de bon ull
no saben què posar-se, ja fos el més impúdic,
per arrencar un somriure a aquest jove esquelet.
El saviàs que li fabrica l'or mai no ha pogut
extirpar-li de l’ésser l'element corromput;
i ni amb els banys de sang que vénen dels romans
—i sempre rememoren, de vells, els qui governen—
no ha pogut fer reviure aquest cadàver balb
que no duu sang al cos, ans l'aigua de l’oblit.


Comentari:
El poema comentat pertany a la primera secció del poemari de Baudelaire anomenada Spleen et ideal. Concretament, aquest Spleen, l' Spleen LXXVII és el tercer dels quatre que s'inclouen en aquesta part.
Però no podriem començar el comentari d'aquest poema sense parlar abans de l'Spleen. Baudelaire definia l' Spleen com una infelicitat profunda. Per transmetre aquest sentiment de tristesa als seus poemes, en primer lloc, l'autor establia una connexió entre els seus sentiments i un paisatge trist per suggerir al lector com de malament estava moralment. A continuació, aquest utilitzava una serie d'imatges per evocar les característiques de l' Spleen: una opresió que pesa sense fi, angoixa, desesperació ... Finalment, l'augment de la intensitat del poema expressa la magnitud angoixadora de l'Spleen. I com no, aquest poema comparteix eixes característiques comunes a la resta d' Spleens, excepte la distribució per estrofes, que en aquest cas hi ha una sola estrofa, i aquesta és eixe sentiment pessimista, en forma de malaltia incurable mitjançant la comparació que trobem en el primer vers.

Comencem el comentari fixant-nos en l'estructura, és a dir, en la mètrica. Aquest poema està format per 18 versos alexandrins, mètrica que també coincideix en la llengua originària d'aquests, en una sola estrofa. Seguint amb la retòrica, trobem figures que solen aparèixer en molts poemes de l'autor com aquelles que fan referència a l'equivalència o al contrast de mots. També abusa de l'hipérbaton, és a dir, altera l'ordre de les paraules per trencar amb la monotonia del poema:

  • Al·legoria, comparació: Jo sóc igual que el rei...
  • Antítesis: ...molt ric però impotent, jove però molt vell...
  • Oxímoron: ... jove esquelet...
  • Paral·lelisme: ... ni el falcó ni la presa...
  • Hipérbaton: ...Res no li fa il·lusió.../ ...El saviàs que li fabrica l'or mai no ha pogut...

Pel que fa a la interpretació d'aquests versos, ens trobem davant un poema molt descriptiu. L'autor descriu tots els detalls per crear eixa imatge trista en la que ell identifica eixa tristesa que duu per dins. Com podem veure, en els primers versos l'autor ja mostra eixa angoixa que li produeix el pas del temps amb això de "jove però molt vell" o quan acompanya "esquelet" amb l'adjectiu "jove". Apreciem que el pas del temps és una cosa que no li agrada a l'autor, veu la joventut molt lluny i l'envelliment damunt seu. La resta de poema, és com si l'autor no tingués vida, fa referències a la mort o símbols que és poden identificar amb aquesta com és le cas d' "esquelet"  o "cadàver". Trobem més referències amagades entre els versos. "El llit amb la flor de llirs", com si es tractés d'una tomba, és a dir, la mort apareix de nou.

En definitiva, ens trobem davant d'un text amb referències constants a aquest sentiment tràgic que tant identifica l' Spleen.


dimecres, 16 de març del 2016

Les flors del mal - A una dona que passa XCIII

A UNA DONA QUE PASSA

Xisclava al meu voltant l'eixordador carrer:
prima, alta, de dol, dolor majestuosa,
una dona passà, amb la mà fastuosa
gronxant ara el fistó, alçant-se la vora,
àgil i noble, amb actitud d'estàtua.
Crispat com un extravagant, bevia jo
als seus ulls ―cel lívid que gesta l'huracà―,
la dolçor que fascina i el plaer que mata.

Un llamp... després la nit! ―Fugitiva bellesa
d'una mirada que, de sobte, m'ha fet tornar a la vida,
¿no t'he de tornar a veure sinó en l'eternitat?
En altre lloc, molt lluny d'aquí, molt tard! O potser mai!
Ni jo sé cap a on vas, ni tu saps on m'adreço,
tu, que jo hauria estimat; oh tu, que vas saber-ho!

CHARLES BAUDELAIRE: Les Fleurs du Mal. 1857 Traducció de Jordi Llovet Edicions 62


GLOSSARI:
xisclar: Fer xiscles.
xiscle: Crit amb veu aguda i penetrant com el que fa llançar un dolor agut, el terror, etc.
eixordador: Que eixorda.
eixordar: Un soroll molt fort, deixar (algú) com sord, no deixar-li sentir res més.
fastuós -osa: Amic del fast.
fast: Ostentació de magnificència, luxe extraordinari.
gronxar: Imprimir un moviment de vaivé (a un cos suspès, a un cos flexible que té un punt fix).
fistó: Brodat que es fa en la vora d'una peça de roba així retallada.
crispar: Causar la contracció sobtada, espasmòdica (d'un múscul, d'un nervi). / El cos o una part del cos, contreure's a causa del dolor, d'un estat d'angoixa. / Exasperar, irritar.
lívid -a: D'un blau brut com el que pren la pell per contusió o fred. / D'una pal·lidesa blavosa.


  • Mesureu-ne les síl·labes. De quin tipus de vers es tracta? (Una pista: hi ha hemistiquis.) 
Són versos alexandrins, ja que són versos de 12 síl·labes que es divideixen en dos hemistiquis de 6 síl·labes cadascun.
  • Tema.
L'enamorament fugaç de l'autor al veure una jove que passa pel carrer i sap que mai més la veurà.

  • Quines imatges poètiques hi destacaríeu?
Podem destacar la descripció detallada de la la dona que passa, aquella que atrau la mirada del nostre autor "Xisclava al meu voltant l'eixordador carrer:/prima, alta, de dol, dolor majestuosa,/una dona passà, amb la mà fastuosa/gronxant ara el fistó, alçant-se la vora,/àgil i noble, amb actitud d'estàtua" ;
podem veure una antítesi "àgil i noble, amb actitud d'estàtua"
una interrogació retòrica en "¿no t'he de tornar a veure sinó en l'eternitat?" ;
trobem també una aliteració " En altre lloc, molt lluny d'aquí" ;
una mena de paral·lelisme en " Ni jo sé cap a on vas, ni tu saps on m'adreço" ;
 per últim, exclamacions retòriques en "O potser mai!/Ni jo sé cap a on vas, ni tu saps on m'adreço,/tu, que jo hauria estimat; oh tu, que vas saber-ho! " .


  • Comenteu alguns trets de la poesia baudelaireana presents en aquest poema.
Presència important de figures retòriques i poètiques, com ja s'ha comentat anteriorment; descripcions detallades que fan referència a olors, llocs... ;

dimecres, 24 de febrer del 2016

Crisi finisecular i segle XX:poesia i teatre; Curiositats



  • Segurament coneixes aquest quadre. Comenta amb quin moviment el podem relacionar.
Ens trobem davant d'un quadre de Picasso anomenat Les senyoretes d'Avinyó i pertany al cubisme, moviment on es trenca amb el realisme i del qual l'autor de l'obra és el màxim exponent.
  • Busca alguna altra pintura famosa relacionada amb el període que estem estudiant.
En aquesta pintura de Picasso, Guernika, es representa l'horror de la guerra civil centrant-se en els bombardejos a la localitat basca que porta el mateix nom que el mural (ja que es tracta d'un quadre de dimensions considerables) que actualment es troba en el museu reina Sofia de Madrid.

  • Aquesta òpera de Puccini és un viatge musical al París més bohemi; però, què és la "bohèmia"?

  • La bohèmia va apareixer de la mà de Henry Murger allà pel segle XIX amb l'obra Scènes de la vie de bohème i aquesta va servir com a font d'inspiració per a altres escriptors com Baudelaire o fins i tot per a òperes com La Bohème de Puccini o Carmen de Bizet. Totes aquestes mostres de l'art tenen un mateix escenari i serà aquell que identificarà aquest moviment: París.
    Aquest terme, però, fa refèrencia a la cultura del poble gitano vingut des de la regió de La Bohèmia (Rep. Txeca) que arribava a França. Aquests tenien un estil de vida determinat, amb una escala de valors molt diferent de la societat sedentària i burgesa, que va ser adoptat per artistes i intel·lectuals. El bohemi manifestava la seva permanència al món de les idees, el coneixement, la creació artística, l'enriquiment intel·lectual i l'interés per altres realitats o manifestacions culturals i, com no, considera superficials aspectes com l'etiqueta, l'estètica o l'obsessió material.
    Per últim, Antonio Espina definia la bohèmia de la següent manera: «La bohèmia no és una altra cosa que la misèria dissimulada amb certa bellesa, la gana portada amb humor»—, podria ser vàlida per totes les bohèmies, d'abans i després del model clàssic encunyat a París, ja que individus que, vivint en societat i alimentant-se d'ella «començà a rebutjar la societat constituïda»

    • Coneixes L'ocell de foc, d'Ígor Stravinski?

    • Es tracta d'un ballet de dansa clàssica basat en els contes tradicionals russos.

      L'Espill de Jaume Roig (fragment)

      Tercera part del Prefaci
      366 Donchs, dich que totes,
      367 de qualque stat,
      368 color, edat,
      369 lley, nacio,
      370 condicio,
      371 grans e majors,
      372 chiques, menors,
      373 jovens e velles
      374 lleges e belles,
      375 malaltes, sanes,
      376 les cristianes,
      377 jhuyes, mores,
      378 negres e llores,
      379 roges e blanques,
      380 dretes y manques,
      381 les geperudes,
      382 parleres, mudes,
      383 ffranques, catives,
      384 quantes son vives,
      385 qualssevol sien:
      386 tot quant somien
      387 esser ver crehen;

      Activitats
      • Explica el significat d'aquests versos.
      L'espill de Jaume Roig és una obra misògina que data de l'any 1460. En aquest fragment, Jaume Roig dona a entendre que les dones, siguen com siguen, sempre creuen que tenen raó.
      • Si Gustave Flaubert haguera llegit l'Espill (potser ho va fer!), haguera estat d'acord amb Jaume Roig?
      No, ja que per a Flaubert la dona era una mena d'heroïna, tot i que finalment la protagonista s'acaba provocant la mort, mentre que els versos de Jaume Roig manifestaven odi contra les dones tota l'estona.

      divendres, 12 de febrer del 2016

      Un poc d'humor - Madame Bovary

      Potser no siga un resum "massa complet", però el que està clar és que amb aquesta vinyeta potser la història d'Emma Bovary ens quede més clara.

      Cita de Flaubert

      "Un cœur est une richesse qui ne se vend pas, qui ne s'achète pas, mais qui se donne"
      G.Flaubert
      Pensées (1915)

      Madame Bovary. Tercera part. Capítol 6

      • Comenta els diferents estils narratius que trobes en el següent fragment:
      Trobem narrador omniscient, és a dir, un narrador que conta els fets en 3a persona.
      Estil directe, on Emma parla directament en el text, sense necessitat de narrador.
      La veu d'Emma apareix en el text inserida en el discurs del narrador a través de l'estil indirecte lliure.


      Un dia, havent-se separat més aviat que de costum, Emma se'n tornava sola pel passeig, quan s'adonà de les parets del convent on havia estat abans. Aleshores anà a asseure's en un banc a l'ombra dels oms. Quina calma en aquells temps! Com envejava els inefables sentiments d'amor inspirats pels llibres que llegia!
      Els primers mesos del seu matrimoni, les passejades a cavall pel bosc, el vescomte ballant el vals, Lagardy i els seus cants, tot desfilava pels seus ulls... I, tot de sobte, Léon li semblà tan llunyà com tots els altres.
      —I tanmateix me l'estimo! —es deia.
      No hi feia res, però! No era feliç, mai no ho havia estat. D'on venia aquella insuficiència de la vida, aquella corrupció sobtada de les coses en què es recolzava?... Si hi havia, però, un ésser fort i bell, fos allà on fos, una naturalesa coratjosa, plena alhora d'exaltació i de refinaments, un cor de poeta dins una forma d'àngel, lira amb les cordes d'aram que toqués epitalamis elegíacs ressonant cel amunt, per què, per ventura, no l'havia de trobar? D'altra banda, era inútil de cercar res; no valia la pena. Tot era una mentida! Cada somriure amagava un badall d'enuig, cada joia una maledicció, cada plaer un desencís, i les besades més completes no deixaven sinó unes ganes irrealitzables d'una voluptat més alta als llavis.

      Madame Bovary. Tercera part. Capítol 1

      • Aproximadament a la una del migdia, Emma i León pugen en un cotxe de cavalls, que no abandonen fins a les sis de la vesprada. Comenta l'erotisme en Madame Bovary. [Pots referir-te al contrast entre la religió i la sexualitat; o destacar que el narrador es limita a descriure detalladament el trajecte del fiacre, i deixa que el lector intuïsca què ocorre darrere "les cortinetes de tela groga"; o pots explicar com el narrador omniscient es fa invisible.]
      Durant aquesta estona, és a dir, una vegada pugen els amants al fiacre, aquest recorre tota la ciutat de nord a sud, est a oest, passant per quasi tots els carrers i fins i tot repetint l' intinerari unes tres vegades. La raó d'aquest "no parar"? Allò que l'autor ens insinua i mai ens descriu per tal que ens ho imaginem. Sols sabem que el fiacre no para de moure's i que les ments "més despertes" poden imaginar-se que estan fent els amants darrere les cortinetes.

      • Flaubert utilitza la cursiva —entre altres usos— per a indicar un canvi de veu narrativa. En aquest fragment, on en trobem un exemple?
      Les cometes representenla transcripció directa del macer. EX:Així podreu veure la Resurrecció, el Judici final, el Paradís, el Rei David i els Rèprobes a dintre de les flames de l’infern.

      dijous, 11 de febrer del 2016

      Madame Bovary. Segona part. Capítol 15

      • A Rouen, Emma acudeix a la representació de Lucie de Lammermoor, de Gaetano Donizetti, basada en una novel·la de Walter Scott, un escriptor que ella havia llegit quan tenia quinze anys. Comenta quin efecte li produeix aquesta escena.


        Emma se sent identificada amb la protagonista de l'òpera. En aquesta escena podem veure el caràcter fantasiós d'Emma, ja que en el moment en el que apareix l'actor que fa de Edgar, creu que només la mira a ella. Llavors es crea una il·lusió en la qual Edgar diu que vol anar-se'n amb ella i li proposa ser amants.

        Ella recorda el seu casament amb Charles, quan pensava que tindria una vida plena de passió, digna d'una de les novel·les que que havia llegit des que era una adolescent. Per eixe motiu Emma, al veure que aquestes fantasies no es complien en el seu matrimoni, busca aquest sentiment el altra part, on reprodueix eixe món de fantasia que ella sola es crea, un món literari que no es correspon a la veritat.

      dimecres, 10 de febrer del 2016

      Madame Bovary. Segona part. Capítol 12

      Característiques i funcions dels personatges que apareixen en el fragment escollit.
      • Charles Bovary:Era el marit d'Emma. Ell estava enamoradíssim d'ella i la trobava perfecta. Com a metge de poble,ell es guanya una clientela i una certa estimació; per tant, no li falten qualitats. La imatge que Flaubert ens dona al llarg de la història, és la d’un individu ingenu, feble, sotmès a la seva muller i sense voluntat pròpia i que admira ridículament i romàntica la seva dona.
      • Emma Bovary: era una noia molt bella i exitosa en aquella època.Emma és una dona provinent d’una aristocràcia rural que, en casar-se amb un metge de poble, s’adona que necessita algun altre home perquè amb el seu marit s’avorreix i vol omplir la seva vida. Emma, al llarg del seu matrimoni, té diversos amants, porta una vida de deperdició econòmic, es veu abocada als deutes, fracassa en les seves expectatives i, finalment, se suïcida. El problema d’Emma és el conflicte entreles seues fanasies i la realitat.
      • Berthe Bovary: era una nena riallera, Charles volia que rebes una bona educació i que toques el piano. La imagina quan tindria quinze any, bella com la mare i molt alegre.
      • Rodolphe: l’amant d’Emma, és un terratinent de bona família que ve de ciutat i es creu superior als de poble. Sedueix Emma per entretenir-se i s’espanta quan ella vol més compromís. No té  interessos ni inquietuds, és de ciutat però provincià; només Emma el veu interessant pel seu origen, la seva planta i el seu savoir faire.
      • Justin:era l'ajudant del farmacèutic, Emma es quedava desperta per vore'l obrint les portes de la farmacia.Estava enamorat platònicament d’Emma.

      dimecres, 3 de febrer del 2016

      Madame Bovary. Segona part. Capítol 10


      • Indiqueu les figures literàries que donen al fragment caràcter poètic.
      Quina felicitat en aquell temps!, quina llibertat!, quina esperança!, quina abundor d'il·lusions!  -Paral·lelisme

      el pensament paternal que picotejava -Personificació


      Emma seguia el pensament paternal que picotejava afectuós entre les ratlles com una gallina des del darrere de les estaques d'un clos. -Comparació

      Havia anat desprenent-ho a través de les aventures de la seva ànima, en les seves successives condicions, en la virginitat, en el matrimoni, en l'amor. -Paral·lelisme

      I així havia anat perdent-ho tot al llarg de la seva vida com aquells viatgers que abandonen una porció de la pròpia riquesa a cada hostal que troben pel camí. -Comparació

      Doncs què era, enmig de tot, el que la feia ser tan dissortada? On era la catàstrofe extraordinària que l'havia trasbalsada? -Pregunta retòrica

      I aixecà el cap tot esguardant al seu voltant com si cerqués la causa d'aquell sofriment. -Comparació
      • Assenyaleu algunes formes literàries (estils) de l'estat psicològic de la protagonista en aquest text i de la novel·la en general.
      En aquest fragment, la nostra protagonista està trista perquè troba a faltar al seu pare i el recorda cada vegada que veu aquell paper ple de faltes d'ortografia. Ella, ara que estava sense el seu pare, ja no tenia res. És llavors quan recorda els moments a la caseta de camp, quan se sentia feliç, lliure i il·lusionada.
      En aquest fragment trobem un clar exemple de Bovarisme (Cas de les joves insatisfetes, en qui una barreja de vanitat, d'imaginació i d'ambició els condueix a aspiracions per sobre de la seua condició particularment en el domini sentimental), que es repeteix durant tota l'obra. Un altre tret que cal destacar en aquest fragment i que també es repeteix constantment és el canvi de l'estil directe i indirecte quan aquesta vol mostrar els seus sentiments.

      Madame Bovary. Segona part. Capítol 8


      • Comenta la particularitat estilística del següent fragment:
      En aquest fragment, s'intercalen tres veus: la veu d'Emma, la de Rodolphe i la veu d'un conseller que anuncia als guanyadors els premis i els francs guanyats del concurs. Mentre Emma i Rodolphe parlen, sobretot Rodolphe que intenta conquistar a Emma, la veu del conseller sona de fons i en aquest fragment es representa intercalant-se amb el diàleg. Aquest estil s'anomena contrapunt.

      dimecres, 27 de gener del 2016

      Madame Bovary. Primera part. Capítols 5 i 6



      • Com era l'educació de les jóvens de l'època?
      • Explica si hi trobes algun "salt enrere" o "analepsi" (flashback, si saps anglés). [La tècnica oposada es diu "salt endavant" o "prolepsi" o flashforward.]
      L'educació dels joves en aquella època anava lligada a l'església. És per aquesta raó que Emma va haver d'anar a un convent quan tenia 13 anys. L'educació de les dones, com Emma, consistia en ensenyar a cuidar la casa i els fills; anar a l'església; i, com no, a obeir sempre les ordres d'un home: el teu pare, germà o el teu marit (si et casaves), és a dir, no hi havia llibertat si pertanyies al sexe femení. Sols podies "escapar-te del patriarcat" si decidies viure per sempre tancada a un convent, és a dir, ser monja (que és el que passava quan una dona no trobava marit, ja que tard o d'hora el seu pare morirà). El que trobem diferent en aquesta obra, és que Emma és més lliure. Tot i que de petita sembla que el seu camí és l'església, quan comença a ser adolescent i descobreix les novel·les que tant li agrada llegir, sols espera que vinga el seu "trobador" o ser una heroïna com per a ella ho eren Joana D'arc o Agnès Sorel. És a dir, vol ser una dona lliure.

      Trobem un salt enrere quan Emma Bovary, després de casar-se, s'adona que no està enamorada, i recorda quan estava al convent. Primer estava entusiasmada amb la religió i li agradava molt viure al convent, és més, volia viure allí amb la companyia del les monges; però una vegada descobreix eixos llibres que contaven històries de dones valentes i cavallers amb ploma blanca que són esperats impacientment per les noies, s'adona que allò no era el que volia. Ella volia felicitat, passió i embriaguesa, allò que faltava ara a la seua relació amorosa i que la fa mirar enrere.


      Madame Bovary. Primera part. Capítol 2


      • Comenta aquesta descripció. De qui es tracta?
      Aquesta dona jove que es troba a la porta i duu un vestit blau amb tres volants que tant atrau la mirada de  Charles, es tracta d'Emma Roualt. És tracta d'una descripció feta des d'un punt de vista extern, molt detallada i simbòlica (les ulleres de carei com un home), ja que ens anticipa un poc la trama. Tot i que aquest fragment està escrit en 3a persona, de nou veiem la versatilitat de Flaubert com a narrador, ja que pareix que estiga descrita pel propi Charles.

      Descripció:
      "Una dona jove abillada amb un vestit de merino blau guarnit amb tres volants sortí al llindar de la porta per tal de rebre el senyor Bovary, i el féu entrar a la cuina, on flamejava un gran foc. [...]
      Com que tardava a trobar la capsa de cosir, el seu pare s'impacientà; ella no tornà resposta; tot cosint, però, es punxava els dits i se'ls posava tot seguit a la boca per tal de xuclar-los.
      Charles restà sorprès de la blancor d'aquelles ungles. Eren brillants, fines de l'extrem, més netes que els voris de Dieppe i tallades en forma d'ametla. Això no obstant, les seves mans no eren belles ni potser prou pàl·lides, i tenien falanges massa primes; d'altra banda, eren massa llargues i sense toves inflexions en les línies dels contorns. El que realment tenia d'encisador eren els ulls: per bé que eren bruns, semblaven negres a causa de les pestanyes, i el seu esguard penetrava francament amb una ardida candidesa [...]

      Com que la sala era fresca, petava de dents tot menjant, la qual cosa descobria una mica els seus llavis carnosos, els quals tenia el costum de mossegar-se en els moments de silenci. La seva gorja emergia dolçament del coll blanc, girat i ajustat del vestit. Duia els cabells migpartits en dos bandós negres i tan llisos que semblaven un sol bocí; estaven separats per una clenxa fina al mig del cap, la qual s'enfonsava lleugerament segons la corba del crani. I, deixant veure a penes la punta de l'orella, anaven a confondre's al darrere en un monyo abundant amb un moviment ondulat vers les temples que cridà l'atenció al metge, car era la primera vegada que veia un pentinat semblant. Les galtes eren rosades. Lligades als botons de la brusa amb un cordonet, portava unes ulleres de carei, com un home."