dijous, 28 d’abril del 2016

La metamorfosi - Capitol I ("Llançà una llambregada al despertador...)

[...]
Llançà una llambregada al despertador, que feia tic-tac damunt la calaixera. "Mare de Déu!", es va dir. Eren les sis trenta i les busques anaven avançant impassibles, ja era fins i tot la mitja tocada, s'acostaven els tres quarts. Que potser no havia sonat el despertador? Del llit estant podia veure que l'havia posat exactament a les quatre; segur que havia sonat. Sí, però era possible continuar dormint com si res malgrat aquella estridència que sacsejava els mobles? La veritat és que un son tranquil no l'havia tingut, però probablement per això havia estat més profund. I ara, què? El tren següent eixia a les set; si el volia agafar, hauria de córrer com un boig; encara no tenia el mostrari empaquetat i ell no es trobava precisament vigorós i actiu. I encara que arribara a temps al tren, no evitaria l'escridassada de l'amo, perquè el mosso de l'empresa havia d'esperar-lo al tren de les cinc i de ben segur que ja havia comunicat la seua incompareixença feia estona. Era la veu del seu amo, sense caràcter ni pesquis. I si es donava de baixa per malaltia?
  • Raona si apareix l'estil indirecte lliure en aquest fragment. 
Apareix en les parts assenyalades en el text.

dimarts, 26 d’abril del 2016

La metamorfosi - Capitol I ("Un matí que Gregor...")


"Un matí que Gregor Samsa es despertà de somnis desassossegats, es trobà al llit convertit en un insecte monstruós. Estava gitat de sobines damunt una esquena dura com una cuirassa i, alçant una mica el cap, podia veure un ventre bru i bombat, solcat de nervadures arquejades, damunt el qual, amb penes i treballs, s'aguantava el cobrellit, a punt de caure completament a terra. Les seues múltiples potes, llastimosament raquítiques en comparació amb les seues proporcions, s'agitaven desvalgudes davant els seus ulls.

"Què m'ha passat?", va pensar. No era un somni. La cambra, una cambra normal de ser humà, encara que un pèl menuda, conservava el seu aspecte de sempre entre les quatre parets familiars. Damunt la taula, on hi havia estesa una col·lecció de mostres de teles desempaquetades (el Samsa era viatjant), penjava una fotografia que no feia gaire havia retallat d'una revista il·lustrada i havia col·locat dins un bonic marc daurat. Representava una dona amb un barret de pell i una boà, asseguda tota erta i alçant vers l'espectador un gros manegot de pells en què desapareixia tot l'avantbraç.

La mirada de Gregor s'adreçà aleshores a la finestra, i el cel gris (hom sentia batre gotes de pluja contra l'ampit de xapa) l'acabà de posar malenconiós. "I si dormia una mica més i em deixava estar de bestieses?", va pensar, però això fou completament impossible, perquè estava avesat a dormir del costat dret i en el seu estat actual no reeixí a posar-se en aquesta postura. Per més que assajava amb tota la força de gitar-se del costat dret, cada vegada el balanceig el tornava a la posició dorsal. Ho provà ben bé cent vegades, amb els ulls closos per no veure les potes movent-se sense parar, i desistí sols quan començà a sentir al costat un dolor lleuger i sord no conegut fins aleshores."
  • Comenteu l'estranyament o desfamiliarització [distorsió de la perspectiva] basant-te en aquest fragment, que correspon al començament de la narració. Adoneu-vos que la cambra comença sent descrita com una habitació «normal de ser humà», més avant se'ns diu que té «pocs metres quadrats», però esdevé una habitació «alta i espaiosa».

    Quan Gregor es desperta, nota un malestar general. Ell estava damunt del llit, però alguna cosa havia canviat: el seu cos. Quan s'enadona d'aquest canvi, veiem que el personatge comença, poc a poc, a tranformar-se, no sols físicament, sinó psicològicament. Un dels trets que ens permet veure aquest canvi és la perspectiva que té sobre l'habitació durant aquest fragment.
    Al començament, Gregor descriu l'habitació com un indret normal per a un ser humà,ja que ell psicològicament ja no es sent com un humà sinò com un "ésser diferent". Més avant, quan ja parla dels pocs metres quadrats d'aquesta i de que és tracta d'una habitació alta i espaiosa, Gregor fa la descripció des d'un punt de vista diferent a l'anterior perquè ara és un ésser més munt i per això, aquella habitació tant menuda, li pareix més gran.

diumenge, 24 d’abril del 2016

Cervantes, Shakespeare i el Dia del llibre

Com molta gent sap (o hauria de saber) ahir, 23 d'abril, dia de Sant Jordi, es celebrà el dia del llibre. Tradicionalment aquesta festa consistia en que l'home regalava una rosa a la seua estimada per tal de commemorar la llegenda de Sant Jordi que, per si no sabeu com acaba, el cavaller li regala una rosa a la princesa del roser que surt de la sang del drac que ell mata per tal de salvar-la. L'altra tradició d'aquest dia, lligada a Sant Jordi, és quan l'estimada li regala un llibre al seu estimat amb el motiu del dia del llibre. Ara però, aquestes tradicions han canviat lleugerament: es segueixen oferint roses i llibres però independentment del sexe, ja que queda molt lleig privar al sexe femení del plaer de la lectura. Però, al que anava, per què celebrem hui el dia del llibre?
L'origen d'aquesta festivitat compleix ara 400 anys (ni més ni menys), perquè el 23 d'abril de 1616 van morir dos dels autors més influents en la literatura universal: Shakespeare i Cervantes. La vida d'aquests dos autors, però, sempre ha estat lligada (i no sols per la mort): que si un va copiar l'altre, que si les seues obres són molt paregudes, que ambdós mesclen estils...però les "males llengües" diuen que potser aquestes semblances no siguen tantes, sinó més bé al contrari. Però per això cal parlar una mica d'ambdós.
Per començar, aquests dos autors mai es van conèixer: Cervantes mai havia sentit parlar d'aquest dramaturg anglès mentre que Shakespeare potser mai acabara de llegir El Quijote (va llegir la primera part i fins i tot tenia alguns resums); i ja si tenim en compte l'estil d'aquests autors, comèdia i drama, trobem molt difícil la influència directa entre aquests.
Altres però, diuen que aquests eren la mateixa persona o que fins i tot es va conèixer, com podem veure en la comèdia Miguel y William (2007):


*Podeu veure la pel·lícula sencera si feu click ací.

També es parla de quan, el 1850, Shakespeare va desaparèixer una temporada i, quan ell va escriure Hamlet i Cervantes El Quijote, aquestes dues obres,que es van escriure amb pocs anys de diferència, tenien moltes coses en comú: la mateixa estructura per trames i subtrames amb parts còmiques. Però per això no cal acusar a Shakespeare de còpia, ja que és prou normal que dos escriptors que pertanyen a la mateixa època tinguen influències culturals paregudes i, fins i tot, que llegiren els mateixos llibres.
Però, després d'aquesta petitta introducció de la vida d'aquests autors, toca seguir amb la pregunta
plantejada a l'inici: per què celebrem hui el dia del llibre?
Com ja he dit, fa 400 anys, Shakespeare i Cervantes van morir, però potser açò canvie ja que potser cap d'ells va morir el 23 d'abril de 1616. Per un costat, Cervantes va morir el 22 d'abril i va ser enterrat el 23. Bé, sols és una petita diferència, però, i Shakespeare? Doncs ací el salt és més gran, ja que en l'Anglaterra d'aquella época, no es seguia el calendari gregorià, com ho feia Espanya des de 1582, sinò que utilitzaven el calendari julià (ja que el gregorià no va entrar a Gran Bretanya fins 1752) i llavors el que per a ells era 23 d'abril, per a nosaltres era 3 de maig.
Aleshores, si cap dels dos va morir el 23 d'abril, perquè cal seguir celebrant el dia del llibre un dia com és el 23 d'abril? Apart de que és una festa molt bonica i fomenta la lectura (tot i que de vegades et sorprendries com llibres escrits per personatges com és la Belén Esteban és líder en ventes), hi ha altres autors que SI van morir aquest dia: Inca Garcilaso de la Vega (23/4/1616) o Josep Pla (23/4/1981). Així que, gaudiu del dia del llibre i feliç Sant Jordi!
Via El País.
Podeu veure un especial de Cervantes i Shakespeare sobre el IV Centenari de la seua mort fent click ací.

divendres, 22 d’abril del 2016

Franz Kafka (1883-1924)







“Si el llibre que llegim no ens desperta com un cop de puny al crani, per què llegir-lo? [...] Un llibre ha de ser com una destral; capaç de trencar el mar de glaç que hi ha en nosaltres.”


FRANZ KAFKA (Praga, 3 de juliol de 1883 - sanatori de Kierling, Viena, 3 de juny de 1924)
Es tracta d'un dels autors més problemàtics, més enigmàtics, més fantàstics i més genials de la literatura universal. Podem llegir fragments de les seves cartes, retalls del seus dietaris, reflexions i pensaments expressats en boca seua als Diaris i en la correspondència mantinguda amb la seua promesa Felice Bauer ("la berlinesa de dents ferotges") o la seua amant vienesa, Milena, a més dels seus amics, en especial, Max Brod.

Fotografia 1: Felice Bauer
Fotografia 2: Milena Jesenska
Se l'ha considerat l'autor més representatiu del segle XX, perquè reuneix la complexitat d'un període històric caracteritzat per paradoxes, guerres, incomprensions i passions desmesurades, en definitiva, per l'estranyesa i la modernitat. Nabókov considera que és l'escriptor alemany més gran del nostre temps i que, al seu costat, poetes com Rilke o novel·listes com Thomas Mann, són nans de guix.

BIOGRAFIA
Naix a Praga el 1883, en el si d'una família de comerciants jueus que tenien una botiga de vetes i fils. El nom de la botiga era kavka, que en txec vol dir "gralla", animal sinistre, misteriós, solitari... Una mica gairebé com ell −no deixa de ser significatiu que en el seu diari les idees més obsessivament repetides siguen: suïcidi, soledat, silenci i escriptura−, que se sentia molt orgullós de dur com a nom el nom propi d'un animal d'aquestes característiques.

ALIENACIONSParlem d'alienacions, perquè, en certa manera, Kafka era o se sentia un alienat. En el moment del seu naixement, Praga formava part de l'Imperi Austrohongarès. Després de llargs anys de lluita, durant els quals la llengua oficial de l'Imperi era l'alemany, a partir de 1880 el txec va assolir el grau de llengua cooficial. D'altra banda, però, la llengua dels jueus de centre Europa era el jiddisch i els Kafka, per bé que jueus, no el dominaven. Així doncs, Franz neix a Praga, ciutat dominada per Viena, primera alienació, alienació política. Parla alemany −la llengua dels seus pares, la llengua de l'escola−, dins d'una comunitat que majoritàriament parlava txec, segona alienació, alienació lingüística. I és jueu en una comunitat cristiana o catòlica, tercera alienació, alienació religiosa. Sembla que tot i que Kafka no era litúrgic, sí era creient i el catolicisme imperant de la societat on vivia presentava tot sovint problemes d'antisemitisme irracional, que acabaran amb la gran follia col·lectiva de l'Holocaust, que van patir les germanes de Kafka, les quals van morir en camps de concentració. Per acabar-ho d'arrodonir, tot i que el nucli familiar es troba en les seves mateixes condicions, no s'entenia amb la seua família, que eren els que havien d'entendre'l especialment perquè patien les mateixes alienacions que ell: aquesta és la quarta alienació, l'alienació familiar.

"Amb la meva família, la gent millor i més amable que hi ha, visc més foraster que no viuria un foraster. Amb la mare aquests darrers anys no ens hem dit, pel cap alt, ni una vintena de paraules al dia; amb el pare no hem passat de bescanviar la salutació; amb les germanes casades i els cunyats no parlo sense enutjar-m'hi. La causa d'això és senzillament que no tinc res a dir. Tot el que no sigui literatura em rellisca, ho detesto, ja que em fa nosa o em roba temps, mal que només sigui mentalment". [Projecte de carta al pare de Felice Bauer, conservat al Diari, en què justifica la ruptura amb la seua promesa. Carta al pare, p. 75].

Fotografia 1: Les germanes de Kafka, Elli Valli i Ottla.
Fotografia 2: Pares de Kafka, Herman i Julie
Entre 1901 i 1906 estudia dret a la universitat alemanya i acabats els seus estudis va començar a treballar en una companyia d'assegurances que encara avui existeix i n'hi ha una sucursal al Passeig de Gràcia de Barcelona, Assecurazioni Generali. El 1919 agafa una tuberculosi de la que acabarà morint el 1924. La tuberculosi l'acompanyarà tota la seua vida i, de fet, pensava que la malaltia que patia als pulmons només era la malaltia espiritual que s'havia desbordat.
Fotografia 1: Sanatori de Matliary.
Fotografia 2: Tomba de Kafka al cementiri jueu de Straschnitz.
"En 1917 escupió sangre, y el resto de su vida, que se prolongó durante siete años, estuvo jalonado por periódicas estancias en sanatorios centroeuropeos. En esos últimos años de su breve existencia (murió a la edad de 42 años), vivió una feliz aventura amorosa con su amante en Berlín, en 1923. En la primavera de 1924 ingresó en un sanatorio próximo a Viena, donde murió el 3 de junio, de tuberculosis de laringe.
Fue enterrado en el cementerio judío de Praga. Pidió a su amigo Max Brod que quemara todos sus escritos, incluso los textos publicados. Afortunadamente, Brod no cumplió los deseos de su amigo".
[Vladímir Nabókov, Curso de literatura europea, p. 368]

En efecte, Brod no només no va complir els seus desitjos sinó que, a més, va publicar la seua obra, la qual cosa podria veure's com una doble traïció: ell demanava destrucció, final i mort i l'amic li oferia difusió, començament, vida. També podríem plantejar-nos l'abast d'una decisió d'aquestes característiques, la veritat que pot subjaure en una afirmació com aquesta. Entraríem, però, en el llarg i escabrós tema de si els escriptors escriuen per a ells mateixos, sense tenir necessitat de publicar les seves obres (de fet, Kafka no va publicar ni El procés ni El castell) o, per contra, senten l'impudorós desig de ser contemplats, coneguts, desxifrats i estimats pel públic lector.


Max Brod.
En qualsevol cas, podem regraciar-nos en aquesta traïció, perquè gràcies a ella avui ens ha arribat l'obra d'aquest escriptor genial. I, en darrer terme, sempre podem posar en qüestió la veritat que s'amaga darrere de la seua última voluntat. Si Kafka volia cremar la seua obra podia molt bé haver-ho fet ell mateix, no necessitava ningú. La decisió de transmetre la seua voluntat a un amic demostra que es tractava, si més no, d'una decisió equívoca. Més encara quan confia l'acte de destrucció a algú que ja li havia confessat que no podria complir els seus desitjos. De manera que, tal vegada Kafka no volia que la seua obra acabés devorada pel foc, per més que possiblement −i de manera paradoxal, o no tant?− sí que pensés que era precís que el foc consumís la seua obra.

LA METAMORFOSI
El 1912, entre novembre i desembre, per ser més exactes, escriu Die Verwandlung, això és, La Transformació i no pas La metamorfosi. L'alemany coneix totes dues paraules: "Metamorphose" −paraula d'origen grec usada per parlar de les transformacions fabuloses, mítiques, de l'estil de les d'Ovidi− i "Verwandlung", una transformació entesa en el sentit de transmutació, de canvi d'aspecte. Tanmateix, van ser els nord-americans, els primers traductors del relat, els que van "inventar" el títol que havia de fer una gran fortuna. Per això, sempre s'ha conegut aquest conte per La Metamorfosi, de la qual cosa es lamentava Borges en un article de 1983, en ocasió del centenari del naixement de l'escriptor:

"Vaig traduir aquell llibre de contes encapçalat pel que s'anomena La transformació i mai no vaig entendre per què a tothom els va agafar per posar-hi La metamorfosi. És un disbarat, no sé pas a qui se li degué ocórrer traduir d'aquesta manera una paraula de l'alemany més elemental. Tot treballant amb aquesta obra, l'editor va insistir a conservar el títol de La metamorfosi, perquè el conte ja s'havia fet famós amb aquest títol, i així era relacionat amb Kafka".
Portada de la primera edició
de la Metamorfosis
de Kafka.
La il·lustració de la portada és una litografia d'Ottomar Starke. Quan Kafka va saber que Starke estava fent-ne una il·lustració va escriure: "L'insecte no ha de ser il·lustrat amb cap dibuix. No pot ser mostrat en absolut, ni tan sols a una certa distància".

El 1919 escriu la Carta al pare, que en certa manera és complementària a La metamorfosi, ja veurem per què. Però aquesta obra resumeix perfectament la idea que Kafka vol que ens conformem d'ell mateix. Aquesta novel·leta curta −llegida amb les corresponents cartes de navegació, la més eloqüent de les quals és la Carta al pare− és, en realitat, la història d'un exili, un exili intern. No en va Kafka també era, sense cap mena de dubte, un exiliat intern. Exiliat de tots i de tot, només vivia per escriure.


L'ESCRIPTURA
Contestant la cèlebre frase de Sthendal, diu de la literatura: "la literatura és un mirall que camina a la vora de l'autor, però que en lloc de reflectir tot el que li passa, avança en el seu temps". La seua literatura, com confessa a Gustav Janouch, és un mirall que distorsiona no pas per crear una il·lusió òptica, sinó per oferir una idea exacta de les característiques de la realitat.

Sent una passió furibunda per l'escriptura. L'escriptura és en ell catarsi, purificació, expurgació de la culpabilitat. El tema de la culpabilitat inexplicable, la culpabilitat patològica que senten els jueus, és tractat a El procés. I Kafka sent aquesta culpabilitat patològica que senten els jueus, però també es tracta d'una culpa que en el seu cas es suma a la por i a la inseguretat.

"Només m'ocupava de mi mateix, però de maneres diverses. M'inquietava, per exemple, la salut, i això començà molt aviat. De sobte sentia la digestió difícil, o la caiguda dels cabells, o una desviació de la columna vertebral, etc. La inquietud creixia a través d'una gradació infinita fins que a la fi es convertia en una veritable malaltia. Però com que no tenia seguretat en res, com que a cada moment necessitava una confirmació de la meva existència i no posseïa res que pogués dir meu, exclusivament meu, en propietat indiscutible i sota la meva única voluntat, com que era, en fi, un hereu sense heretatge, també la cosa més immediata, el meu cos, se'm tornà insegur. Vaig créixer molt i molt i no sabia què fer de tant llargària, no podia portar tant de pes, l'esquena se m'encorbà, no gosava a penes moure'm o girar-me, i vaig quedar raquític; tot allò que del cos em funcionava, posem per cas la digestió, em meravellava com un prodigi; però això sol bastava perquè se m'interrompés. Així s'obrí de banda a banda el camí a la hipocondria fins que, a causa dels esforços sobrehumans per voler casar-me (ja en parlaré després), els pulmons no van poder contenir la sang; també hi contribuí en bona part el pis de Shönbornpalais −edifici barroc de Praga on Kafka llogà un pis l'any 1017, amb la intenció de casar-se amb Felice Bauer−, que m'era necessari en la mesura que en pensava tenir-ne necessitat per a escriure, de manera que això també pertany a aquest apartat". [Carta al pare, pàgines 50-51]

"Es preciso reconocer en mí una muy buena concentración en la actividad literaria. Cuando mi organismo se dio cuenta de que escribir era la orientación más fecunda de mi ser, todo se dirigió hacia allá y fueron abandonadas todas las demás capacidades, las que tienen como objeto los placeres del sexo, de la bebida, de la comida, de la meditación filosófica y, antes que nada, de la música. Adelgacé en todas esas direcciones. Era necesario porque, incluso reunidas, mis fuerzas eran ya tan pocas que sólo a medias podían alcanzar la meta de escribir..." (3 de gener de 1912)

Aquesta culpa primigènia, la por i la inseguretat eren inspirades pel mateix pare, com diu en altres fragments de la Carta al pare.

"Corre una opinió segons la qual el matrimoni sovint infon temor perquè la gen té por que els fills faran pagar més tard els pecats que un mateix ha comès contra els propis pares. En el meu cas no penso que això tingués gaire importància, ja que el meu sentiment de culpa prové de tu mateix i està molt marcat per la singularitat, una singularitat, en efecte, que constitueix l'essència d'aquest sentiment torturant i que difícilment es podria repetir". [Carta al pare, p. 65].

En aquest estat de coses, la literatura se li obre com l'única possibilitat de vida, d'alliberament, de salvació i es revela l'activitat central de la seua vida.

"Mi única aspiración y mi única vocación... es la literatura... todo lo que he hecho sólo es resultado de la soledad... entonces, ya nunca estaré solo. Eso no, eso no" [Blanchot, De Kafka a Kafka, p. 129].


"Mi incapacidad de pensar, de observar, de comprobar, de acordarme, de hablar, de tomar parte en la vida de los demás es cada día mayor; soy una piedra... Si no me salvo en un trabajo estoy perdido" (28 de juliol de 1914)

"Escribiré a pesar de todo, cueste lo que cueste: es mi lucha por la supervivencia" (31 juliol de 1914)

I per a escriure és necessària la soledat, el silenci. Així tenim múltiples referències a la literatura i a la soledat en les seves cartes, anotacions o diaris.
A Felice Bauer li diu que la vida al seu costat serà difícil:
Esquela mortuòria de Kafka

"Para poder escribir, tengo necesidad de aislamiento, pero no como un ermitaño, cosa que no seria suficiente, sino como un muerto" (26/VI/1913).
"No te espera la vida de esa mujer feliz que tú ves caminar ante ti, no te espera la alegre charla, cogidos de la mano, sino una vida monacal al lado de un hombre afligido, triste, callado, descontento, enfermizo, que está atado con invisibles cadenas a la literatura y que prorrumpe en gritos cuando uno se acerca a él".

La literatura li és vida, l'única mena de vida que suporta i, al mateix temps, de manera inexorable, és mort. Una mort feliç, si es vol, però mort al cap i a la fi. La conclusió de tot plegat sembla evident: només es pot escriure si un és amo d'un mateix davant de la mort, si amb ella s'estableixen relacions de sobirania.
Kafka sent que hi ha quelcom de molt profund entre l'art i la mort, com també existeix entre l'art i la vida. Però per què la mort? Doncs perquè és l'extrem, l'abisme. L'art és domini del moment suprem, domini suprem. L'escriptura és una espiral en moviment, però un no sap mai si el moviment és ascendent o descendent. És un moviment simultani d'afirmació i de negació que sembla que tendeix cap a un centre, cap al buit, però que potser sorgeix d'aquest mateix centre, d'aquest mateix buit. L'eternitat inestable de la pàgina en blanc és només la porta de transició des d'un caos indesxifrable cap a l'ordre de l'absurd.
Aquest ordre de l'absurd que tan bé queda reflectit en les seves obres el situen en una posició francament genial: es tracta d'un autor "tradicional" que obre les portes de l'absurd. Un absurd que potser només és aparent, que potser és la més pura i disseccionada, viviseccionada realitat. En efecte, Franz Kafka és un autor molt clàssic. Els seus models són: Flaubert, Gògol i Dickens, és a dir, grans realistes del segle XIX. De fet, construeix els seus contes segons els realistes del segle XIX, tot i que introdueixi elements fantàstics. La metamorfosi ha estat qualificada de relat fantasiós. I això, que pot semblar una paradoxa, penso que no ho és en absolut si tenim en compte que, com diu Nabókov, qualsevol obra d'art és una fantasia en la mesura que reflecteix el món únic d'un individu únic. I si Franz Kafka va ser realment alguna cosa és únic. Únic no només per genial, sinó també per rar, per solitari, per marginat, per incomprès, etc. i malgrat tot, Kafka fa un diagnòstic brutal del seu temps.

CONCLUSIONS

Kafka vol portar una mica més enllà la interpretació del món comú, aquesta és la singularitat kafkiana. Tota la seua obra està impregnada d'una gran intenció simbòlica, parabòlica, el·líptica o com vulgueu anomenar-la. Això, és clar, sumada a la intenció realista, que també hi és. Kafka s'afana en desfigurar la realitat fins al punt en què, ja ben desfigurada, acaba donant comptes de la més estricta realitat amb una major eficàcia que si s'hagués limitat −com els grans realistes del XIX que ell tant admirava− a relatar les coses d'una manera detallada, sense allunyar-se el més mínim de la realitat.

Perquè Kafka va veure més enllà que la resta dels seus contemporanis. En definitiva, el medi social i cultural, l'aire que respirà Kafka era tan ple de contradiccions com el seu fons psicofísic i el seu conflicte primordial. Súbdit de l'agonitzant imperi austrohongarès, nascut a Praga, de família d'ascendència jueva, alemanya d'adopció, Kafka no fou ben bé ni jueu, ni alemany, ni txec, ni austríac, sinó que fou el conglomerat de tot això que no era: un outsider, un "jueu errant" o, com l'ha definit Heinz Politzer, un "anarquista metafísic" (va assistir a la reunió de protesta per l'execució de l'anarquista català Francesc Ferrer i Guàrdia). És contemporani de Rilke, Musil, Jaroslav Haixec, Thomas Mann i va morir el mateix any que Salvat Papasseit i Àngel Guimerà. Però si alguna cosa segur que va ser, és excepcional, un "bitxo raro" o rara avis, potser també un maudit, un solitari genial.
Kafka se serveix de la realitat com un mitjà per ultrapassar-la i situar-se a l'anvers del real. Tanmateix, tampoc no hauríeu d'estar gaire segurs d'aquesta meva interpretació si seguiu precisament els consells kafkians que deien: "no n'espereu gran cosa, de les exegesis literàries".



La novel·la en el segle XX; Curiositats


  • Segurament coneixes el conte "Gregor" (Guadalajara), de Quim Monzó. Llig aquest article i aquest altre i fes-ne un comentari.
 Gregor, el conte que es troba dins de Guadalajara de Quim Monzó, està basat en La Metamorfosi de Kafka. Aquest tipus de lectura de relats clàssics occidentals han estat assenyalats de metaliteratura i han rebut un gran nombre de crítiques. En Gregor, el conte de Quim Monzó, un escarabat es convertit en xiquet que finalment, quan ja s'adapta a la vida d'humà, mata a la seua "antiga" família, al contrari que en La metamorfosi Kafka, qua aquest mor tràgicament.
En aquest conte Monzó ens recorda el gran autor Kafka basant-se  en la seua obra.
  • Saps què és el teatre jiddisch?
El teatre jiddish són obres escrites i interpretades per jueus en la llengua Jiddish, la llengua que utilitzaven els asquenazites del centre d'Europa (Alemanya  principalment). El seu repertori era molt ampli: òpera, musicals o fins i tot melodrames. 
Va tindre una gran importància des de final del segle 19 fins a principi de la II Guerra Mundial.
Les arrels d'aquest teatre són les obres satíriques realitzades durant un acte religiós, la dansa de la mort, el cant dels cantaires en les sinagogues, tradicions teatrals ...
Els temes que solien tractar-se eren la immigració o la pobresa.


  • Una de les pel·lícules on podeu trobar alguns del escriptors del tema 6 és "Mitjanit a París", de Woody Allen. El protagonista viatja al passat i coneix Ernest Hemingway i Scott Fitzgerald, entre d'altres. 
 
 
Sinopsi: Una parella nord-americana ja granadeta són a París, en viatge de negocis, amb la filla i Gil, el seu xicot, amb qui té previst de casar-se a la tardor. En Gil du una reeixida carrera de guionista a Hollywood, però no ha acabat de renunciar mai a la vocació d’escriptor, de manera que està treballant en un llibre quan arriben a la ciutat de la llum, on de jove havia fet crèixer la llavor precisament d’una vida bohèmia d’autor literari. Passejant altre cop pels carrers i jardins de París, Gil experimenta unes sensacions i li passen unes coses… que li canviaran la vida, a ell i a la conservadora família amb què ha viatjat.

via:Vilaweb

divendres, 15 d’abril del 2016

Decadentisme

Durant el Roamanticisme, van sorgir molts moviments molt diferents entre ells però amb una característica comuna: trencar amb la tradició, és a dir, acabar amb tot allò que caracteritzava la literatura, l'art, escultura...
Un d'aquests moviments fou el decadentisme.
El decadentisme va nàixer al segle XIX, a França i la seua influència va arribar fins i tot als EE.UU, on escriptors com Walt Withman eren fidels seguidors. El decadentisme era un movient on els seus seguidors sentien atracció per tot allò morbós, decadent i malalt, és a dir, un reflex de la societat d'aquella època. Aquest terme, però, va nàixer dels seus detractors que l'empraven com un insult.
En l'actualitat, considerem que aquest moviment va ser una trancisió entre el romanticisme i el modernisme.
En la literatura decadentista es considera que la bellesa tradicional és artificial, i per eixa raó es fixen en allò més lleig, en la mort o allò que els excite els sentits. Cal destacar l'ús de la descripció, un to pessimista i uns persotages turmentats que fugen de les convencions socials, és a dir, s'escapen d'allò establert per la societat com correcte, en la línea del romanticisme. Aquests autors estan influenciats per la novel·la gòtica i per moviments contemporanis i coetanis com ho eren el simbolisme i l'esteticisme. Apareixen, també, paisatges llunyans i exòtics, i cultures que fins aleshores s'havien considerat com primitives o bàrbares, com a reacció contra la moral burgesa fixada en la fe en el progrés.
Alguns autors decadentistes van ser Oscar Wilde, Paul Verlaine (citat anteriorment) o Manuel Machado; Charles Baudelaire, també citat anteriorment, escrigué una obra pionera en la poesia decadentista. També van influenciar moviments i escriptors posteriors, com és el cas de Franz Kafka.

Pel que feia a l'art, aquestes característiques i aquest gust per allò més lleig , es plasma en forma de pintura, dibuixos poc convencionals per a l'època. Una vegada més trobem aquesta fugida de les convencions socials. De fet, si ens fixem en aquest quadre, Pornòcrates, de Félicien Rops (més amunt, a l'esquerra), qui de fet va conèixer en persona Baudelaire i fins i tot li va dibuixar la portada de l'obra Les Epaves, veiem que gira en voltat del sexe, la mort i imatges satàniques.

dimarts, 12 d’abril del 2016

Poésie


Les Flors del Mal - Spleen LXXVII

SPLEEN
Jo sóc igual que el rei d'un país molt plujós,
molt ric però impotent, jove però molt vell,
que, menyspreant honors que els preceptors li fan,
els gossos l’avorreixen, també tot animal.
Res no li fa il·lusió, ni el falcó ni la presa,
ni el seu poble que es mor davant el seu balcó.
Del bufó preferit la balada grotesca
ja no distreu la ment d'aquest malalt cruel;
el llit amb flor de llirs se li canvia en tomba
i dames que veuen els prínceps de bon ull
no saben què posar-se, ja fos el més impúdic,
per arrencar un somriure a aquest jove esquelet.
El saviàs que li fabrica l'or mai no ha pogut
extirpar-li de l’ésser l'element corromput;
i ni amb els banys de sang que vénen dels romans
—i sempre rememoren, de vells, els qui governen—
no ha pogut fer reviure aquest cadàver balb
que no duu sang al cos, ans l'aigua de l’oblit.


Comentari:
El poema comentat pertany a la primera secció del poemari de Baudelaire anomenada Spleen et ideal. Concretament, aquest Spleen, l' Spleen LXXVII és el tercer dels quatre que s'inclouen en aquesta part.
Però no podriem començar el comentari d'aquest poema sense parlar abans de l'Spleen. Baudelaire definia l' Spleen com una infelicitat profunda. Per transmetre aquest sentiment de tristesa als seus poemes, en primer lloc, l'autor establia una connexió entre els seus sentiments i un paisatge trist per suggerir al lector com de malament estava moralment. A continuació, aquest utilitzava una serie d'imatges per evocar les característiques de l' Spleen: una opresió que pesa sense fi, angoixa, desesperació ... Finalment, l'augment de la intensitat del poema expressa la magnitud angoixadora de l'Spleen. I com no, aquest poema comparteix eixes característiques comunes a la resta d' Spleens, excepte la distribució per estrofes, que en aquest cas hi ha una sola estrofa, i aquesta és eixe sentiment pessimista, en forma de malaltia incurable mitjançant la comparació que trobem en el primer vers.

Comencem el comentari fixant-nos en l'estructura, és a dir, en la mètrica. Aquest poema està format per 18 versos alexandrins, mètrica que també coincideix en la llengua originària d'aquests, en una sola estrofa. Seguint amb la retòrica, trobem figures que solen aparèixer en molts poemes de l'autor com aquelles que fan referència a l'equivalència o al contrast de mots. També abusa de l'hipérbaton, és a dir, altera l'ordre de les paraules per trencar amb la monotonia del poema:

  • Al·legoria, comparació: Jo sóc igual que el rei...
  • Antítesis: ...molt ric però impotent, jove però molt vell...
  • Oxímoron: ... jove esquelet...
  • Paral·lelisme: ... ni el falcó ni la presa...
  • Hipérbaton: ...Res no li fa il·lusió.../ ...El saviàs que li fabrica l'or mai no ha pogut...

Pel que fa a la interpretació d'aquests versos, ens trobem davant un poema molt descriptiu. L'autor descriu tots els detalls per crear eixa imatge trista en la que ell identifica eixa tristesa que duu per dins. Com podem veure, en els primers versos l'autor ja mostra eixa angoixa que li produeix el pas del temps amb això de "jove però molt vell" o quan acompanya "esquelet" amb l'adjectiu "jove". Apreciem que el pas del temps és una cosa que no li agrada a l'autor, veu la joventut molt lluny i l'envelliment damunt seu. La resta de poema, és com si l'autor no tingués vida, fa referències a la mort o símbols que és poden identificar amb aquesta com és le cas d' "esquelet"  o "cadàver". Trobem més referències amagades entre els versos. "El llit amb la flor de llirs", com si es tractés d'una tomba, és a dir, la mort apareix de nou.

En definitiva, ens trobem davant d'un text amb referències constants a aquest sentiment tràgic que tant identifica l' Spleen.