Les Flors del Mal - Spleen LXXVII

SPLEEN
Jo sóc igual que el rei d'un país molt plujós,
molt ric però impotent, jove però molt vell,
que, menyspreant honors que els preceptors li fan,
els gossos l’avorreixen, també tot animal.
Res no li fa il·lusió, ni el falcó ni la presa,
ni el seu poble que es mor davant el seu balcó.
Del bufó preferit la balada grotesca
ja no distreu la ment d'aquest malalt cruel;
el llit amb flor de llirs se li canvia en tomba
i dames que veuen els prínceps de bon ull
no saben què posar-se, ja fos el més impúdic,
per arrencar un somriure a aquest jove esquelet.
El saviàs que li fabrica l'or mai no ha pogut
extirpar-li de l’ésser l'element corromput;
i ni amb els banys de sang que vénen dels romans
—i sempre rememoren, de vells, els qui governen—
no ha pogut fer reviure aquest cadàver balb
que no duu sang al cos, ans l'aigua de l’oblit.

Comentari:
El poema comentat pertany a la primera secció del poemari de Baudelaire anomenada Spleen et ideal. Concretament, aquest Spleen, l' Spleen LXXVII és el tercer dels quatre que s'inclouen en aquesta part.
Però no podriem començar el comentari d'aquest poema sense parlar abans de l'Spleen. Baudelaire definia l' Spleen com una infelicitat profunda. Per transmetre aquest sentiment de tristesa als seus poemes, en primer lloc, l'autor establia una connexió entre els seus sentiments i un paisatge trist per suggerir al lector com de malament estava moralment. A continuació, aquest utilitzava una serie d'imatges per evocar les característiques de l' Spleen: una opresió que pesa sense fi, angoixa, desesperació ... Finalment, l'augment de la intensitat del poema expressa la magnitud angoixadora de l'Spleen. I com no, aquest poema comparteix eixes característiques comunes a la resta d' Spleens, excepte la distribució per estrofes, que en aquest cas hi ha una sola estrofa, i aquesta és eixe sentiment pessimista, en forma de malaltia incurable mitjançant la comparació que trobem en el primer vers.

Comencem el comentari fixant-nos en l'estructura, és a dir, en la mètrica. Aquest poema està format per 18 versos alexandrins, mètrica que també coincideix en la llengua originària d'aquests, en una sola estrofa. Seguint amb la retòrica, trobem figures que solen aparèixer en molts poemes de l'autor com aquelles que fan referència a l'equivalència o al contrast de mots. També abusa de l'hipérbaton, és a dir, altera l'ordre de les paraules per trencar amb la monotonia del poema:

• Al·legoria, comparació: Jo sóc igual que el rei...
• Antítesis: ...molt ric però impotent, jove però molt vell...
• Oxímoron: ... jove esquelet...
• Paral·lelisme: ... ni el falcó ni la presa...
• Hipérbaton: ...Res no li fa il·lusió.../ ...El saviàs que li fabrica l'or mai no ha pogut...

Pel que fa a la interpretació d'aquests versos, ens trobem davant un poema molt descriptiu. L'autor descriu tots els detalls per crear eixa imatge trista en la que ell identifica eixa tristesa que duu per dins. Com podem veure, en els primers versos l'autor ja mostra eixa angoixa que li produeix el pas del temps amb això de "jove però molt vell" o quan acompanya "esquelet" amb l'adjectiu "jove". Apreciem que el pas del temps és una cosa que no li agrada a l'autor, veu la joventut molt lluny i l'envelliment damunt seu. La resta de poema, és com si l'autor no tingués vida, fa referències a la mort o símbols que és poden identificar amb aquesta com és le cas d' "esquelet"  o "cadàver". Trobem més referències amagades entre els versos. "El llit amb la flor de llirs", com si es tractés d'una tomba, és a dir, la mort apareix de nou.

En definitiva, ens trobem davant d'un text amb referències constants a aquest sentiment tràgic que tant identifica l' Spleen.