La metamorfosi - Capitol III ("Naturalment, la millora...")

[...]
Naturalment, la millora més important de la situació en què es trobaven s'aconseguiria de moment canviant de casa; volien agafar-ne una de més menuda i barata, però més ben situada i molt més pràctica que l'actual, triada encara pel Gregor. Mentre així conversaven, al senyor i a la senyora Samsa se'ls acudí gairebé alhora, tot mirant la seua filla cada vegada més animada, que la Grete, malgrat totes les tribulacions dels darrers dies, que li havien empal·lidit les galtes, s'havia fet una xicota bonica i ufanosa. Van anar esdevenint més silenciosos i, intercanviant quasi inconscientment una mirada d'intel·ligència, pensaren que ja era hora de buscar-li un bon marit. I per a ells fou com una confirmació dels seus nous somnis i dels seus bons propòsits quan, al final del trajecte, la xica s'alçà la primera i estirà el seu cos jove.

Fi 

Comenta el tractament del temps (extern i intern).
El temps extern o històric en que se situa la història es l' època contemporànea a l' autor.
El temps intern (el temps de la narració) ocupa tres mesos, entre novembre i març, és a dir, entre el final de la tardor i el principi de la primavera. Les al·lusions ocasionals al temps meteorològic, des de las pluges d' hivern que s' anuncien al principi de l' obra fins el dia de primavera del final, contextualitzen l' acció en un hivern nuvolat i plujós.
Y l'ordre cronològic que segueix el relat, és lineal, amb varies el·lipsis que contribueixen a donar agilitat a la narració. A més a més, en el temps psicològic del personatge són freqüents els records i evocacions (retrospeccions) i alguna projecció cap el futur (anticipacions).

Com evoluciona Grete, la germana de Gregor?
Grete Samsa És la germana de Gregor. Té 17 anys, i és l' únic personatge, juntament amb Gregor, amb nom propi. Encara que al principi s' encarrega de cuidar al seu germà, eixe treball cada volta li resulta més pesat i insuportable. Al final serà ella qui li suggerirà a Gregor que abandone la casa.

La metamorfosi - Capitol III ("I, tanmateix, tocava tan bé la germana!")

[...]
I, tanmateix, tocava tan bé la germana! Amb el rostre inclinat cap a un costat, els ulls li seguien atents i melangiosos les línies del pentagrama. El Gregor avançà un tros més, amb el cap ben enganxat a terra, per tal de trobar-se amb la seua mirada. Que era un animal, ja que la música el captivava tant? Era com si se li mostrara el camí vers l’aliment desconegut i anhelat. Estava decidit d’arribar fins a la germana i estirar-li la falda per indicar-li que anara a la seua cambra amb el violí, perquè ningú no li ho recompensaria millor que ell. Pensava no deixar-la eixir mai més de la seua habitació, almenys mentre ell fóra viu; per primera vegada el seu aspecte horrible li faria servei; seria alhora a totes les portes de la seua cambra i allunyaria els atacants d’una bufada; però la germana no s’hauria de quedar amb ell per força, sinó de grat; seuria al seu costat al sofà i ajupiria el cap perquè ell li poguera confiar a cau d’orella que havia tingut el ferm propòsit d’enviar-la al conservatori i que, si no haguera estat per aquella desgràcia, ho hauria anunciat a tothom per Nadal (parlant de tot, ja havia passat el Nadal?) i no hauria fet cas d’objeccions de cap classe. Després d’aquesta explicació, la germana esclataria en plors d’emoció i el Gregor se li enfilaria a l’espatla i li besaria el coll, que duia al descobert, sense cinta ni coll postís, des que treballava a la botiga.

• La metamorfosi ha estat entesa com una faula oberta amb variades significacions. Comenteu alguna o algunes d’aquestes significacions.

En La metamorfosi hi ha una polifonia temàtica que permet diferents significacions no excloents:

1. (Societat, culpa i alienació.) Kafka com a treballador. Paràbola sobre el poder econòmic. Els conflictes laborals. Gregor odia el seu treball. (L'apoderat). Primer capítol. L'exclusió de l'home de la comunitat on vol integrar-se. Confrontació de l'individu i la societat buròcrata. Història de la confrontació d'un individu racional intel·ligent i la societat buròcrata que l'envolta i de com aquest individu se sent impotent davant del poder. Des d'aquest punt de vista, el final és molt antiburgès, ja que el Samsa-Kafka es venja dels seus propis pares (tots es posen a escriure per demanar vacances), però els pares també es vengen del seu fill volent-se canviar de casa, la casa que ell havia escollit. És un final doblement venjatiu per part de Kafka.


2. (Família, benestar i exclusió.) Kafka com a fill i germà. Els conflictes familiars. Les difícils relacions amb els pares i amb la germana. Kafka liquida el mite de la família burgesa establert a final del segle XIX i principi del segle XX. En el segon capítol es fan més evidents les dificultats financeres. Tercer capítol: apareixen els tres llogaters.
Potser es podria parlar d'un complex d'Èdip. La metamorfosi com la història d'un complex d'Èdip. Kafka, com Gregor, odia i té por del pare, un sentiment de clares reminiscències edípiques.
"... el teu pes m'esclafava sense parar mai", Carta al pare, p. 52
"A veces imagino el mapamundi desplegado y a ti extendido transversalmente en él. Entonces me parece que, para vivir yo, sólo puedo contar con las zonas que tú no cubres o que quedan fuera de tu alcance. Y estas zonas, de acuerdo con la idea que tengo de tu grandeza, no son muchas ni muy confortables, y el matrimonio no se encuentra entre ellas", Bestiario, p. 126 que remet a la Carta al pare.
Quan li comunica que es vol casar amb Felice Bauer el pare li reprotxa que aquell matrimoni serà una vergonya pels Kafka i li aconsella d'anar al bordell. Li diu: "No hi ha altres possibilitats? Si tens por, jo t'hi acompanyaré".
D'altra banda, el retrat de la dona amb el maneguet de pells que és l'objecte humà que Gregor decideix salvar en darrera instància, ha estat interpretat com un símbol de la mare.
Però Nabókov rebutja les lectures psicoanalítiques d'aquest relat (com la que proposa Jordi Llovet):
"La otra opinión que quiero rechazar es la freudiana. Sus biógrafos freudianos, como Neider en El mar helado(1948) sostienen por ejemplo que La metamorfosis se basa en las complejas relaciones de Kafka con su padre, y en su perenne sentimiento de culpa; afirman además que, en el simbolismo mítico, los hijos están representados por bichos -cosa que dudo-, deducen que Kafka uiliza el símbolo del insecto para representar al hijo, según estos postulados freudianos. La chinche, dicen ellos, es un símbolo muy apropiado para caracterizar el sentimiento de inutilidad frente al padre. Me interesan las chinches, no las chinchorrerías, así que rechazo esta clase de disparates. El propio Kafka era extremadamente crítico en cuanto a las ideas freudianas. Consideraba el psicoanálisis (y cito sus palabras) "un irremediable error", y veía las teorías de Freud como cuadros muy aproximados, muy rudimentarios, que no hacían justicia a los detalles, o lo que es más importante, al meollo de la cuestión. Esta es otra de las razones por las que prefiero dejar a un lado la concepción freudiana y centrarme en el aspecto artístico" [Nabókov, Curso de narrativa europea, pp. 368-370]

3. (Individu, condemna i intempèrie.) Kafka com a ser humà. La soledat i la incomunicació del ser humà. Segon capítol: el pare llança una poma a Gregor, la poma com a símbol bíblic. Sentiment de culpa. Per a Kafka l'existència humana és absurda i l'escarabat n'és el símbol.
Podem trobar punts de contacte amb la novel·la El procés, on Josef K. es converteix en objecte d’una condemna; ignora absolutament la culpa o el fet que l’ha motivada; no dubta de la seva innocència; i, amb tot, entra en la lògica perversa de l’entramat jurídic i burocràtic quasi sobrenatural davant del qual no ha de demostrar la seva innocència, sinó, paradoxalment, la seva culpabilitat. Igual com en El procés, la situació inicial (en un llibre, un arrest, i en l’altre, una transformació) és el producte d’una falta prèvia i essencial i, per tant, una metaforització de la idea de culpa individual.

4. (El subtext autobiogràfic.) Kafka com a escriptor. Paràbola sobre l'escriptura. La història d'una persona que es converteix en escriptor. Història metafòrica i al·legòrica de Samsa com a alter ego de Kafka: vides paral·leles. Samsa es converteix en un monstre perquè és atípic, igual com ho és Kafka com a persona i com a escriptor. La història que es relata en aquest conte és la història d'algú que es transforma en un escriptor, aquesta seria la hipòtesi de Kafka com a Gregor. I és que per Samsa no és gens tràgic el que li succeeix. Mai no viu tràgicament la seua transformació; no s'horroritza, ho viu amb una certa normalitat. No pot parlar ni escriure i deixa a anar una substància enganxosa i visible (que els escarabats no expulsen) i que aquí és estrictament necessari que ho faça perquè aquesta estela llefiscosa i enganxosa podem interpretar-la com una al·legoria de l'escriptura. L'escarabat traça línies al sostre i a les parets igual com ho fa l'escriptor en un full de paper.
Des d'aquest punt de vista, La metamorfosi seria la història de com es forma un escriptor. I mostraria la dificultat de Kafka per viure si no és amb l'escriptura. Gregor Samsa es tanca en el seu món i mor amb una certa glòria donat que s'hi ha mantingut conscient i feliç. És l'amo i el rei de la seua cambra per bé que li prenguen tots els mobles. És curiós observar el pànic que sent quan li volen prendre també l'escriptori si contrastem la seva reacció amb la següent anotació del diari del nostre autor:
"Debo agregar que, en mi miedo de viajar, desempeña un papel el pensamiento de que durante algunos días estaré apartado de mi mesa de escribir. Este pensamiento ridículo es en realidad el único legítimo, pues la existencia del escritor depende en realidad de su mesa, no tiene derecho a alejarse de ella si es que quiere escapar de la locura, debe aferrarse a ella con los dientes".

La metamorfosi - Capitol III ("La germana començà a tocar...")

La germana va començar a tocar; pare i mare seguien atentament, cadascú des del seu lloc, els moviments de les mans de Grete. Gregor, atret per la música, havia gosat desplaçar-se un tros endavant, i el cap ja era visible del menjador estant. Ja no s’estranyava dels pocs miraments que darrerament tenia envers els altres; abans, aquesta consideració pels altres havia estat el seu orgull. l ara precisament era quan més raons hauria hagut de tenir per amagar-se, perquè a causa de la brutícia que s’havia acumulat a la seva habitació i dels remolins de pols que s’alçaven amb el moviment més petit, ell també anava cobert de pols de dalt a baix; amunt i avall traginava al damunt, a l'esquena i pels costats, fils, cabells i restes de menjar; la seva indiferència per tot era molt més gran que aquells temps passats en què, unes quantes vegades al cap del dia, s’ajeia d’esquena a terra i es refregava damunt de l'estora. I malgrat l'estat en què es trobava, no va tenir cap vergonya d’avançar un tros més pel terra immaculat del menjador.

Cert que ningú no es preocupava d'ell, en aquells moments. La família estava del tot captivada pel violí; els dispesers, en canvi, que al començament s’havien col·locat, amb les mans a la butxaca, al darrere i massa a tocar del faristol de la germana, tan a prop que fins i tot haurien pogut seguir la partitura -cosa que, sens dubte, hauria molestat la germana-, aviat es van enretirar tot decantant els caps i parlant a mitja veu de cara a la finestra prop de la qual es trobaven; el pare se’ls mirava neguitós. Semblava més que evident que havien estat decebuts en la seva suposició d’escoltar un concert de violí bonic o senzillament distret, que ja en tenien prou, d’aquella sessió, i que aguantaven aquell destorb només per cortesia. Especialment la manera com treien el fum dels cigars pel nas i per la boca donava a entendre que ja en tenien ben bé prou.

• Enumereu i indiqueu el paper dels personatges del fragment seleccionat.

Gregor Samsa: Gregor és el protagonista de la història, té uns 23 años. Traballa com a comerciant per a mantindre econòmicament a la seua germana i als seus pares. Es desperta un matí com una mena d'insecte o monstre. Mentre passa eixa metamorfosis, Gregor no està capacitat per a treballar, ja que no té un cos "adequat" , i per tant el seu pare, la seua mare i la seua germana hauran de treballar per poder sobreviure. Gregor se sentirà incomprés per parte de tota la seua familia, que a poc a poc aniran despreciant-lo més de manera que cada vegada els pareixerà més un insecte i menys la persona que forma part de la seua família.

Familia (mare i pare):  El pare de Gregor va contraure, fa anys, un deute amb l'actual cap de Gregor. És per això que Gregor ha de treballar i  així poder saldar el deute en 5 anys de treball.Quan Gregor es transforma, les circumstàncies obliguen al seu padre a canviar el caràcter mandrós i comneça a buscar un treball per poder mantindre la seua família. La mare de Gregor, al principi es troba commocionada per la transformació del seu fill però tot i això, ella vol entrar a l'habitació a veure el seu fill. Per eixa raó, en el seu interior es crea un conflicte intern entre el fàstig que li produeix aquell insecte i l'amor maternal cap al seu fill.

Grete Samsa:  Grete és la filla menuda de la família, té al voltant de 17 anys. Es converteix en la cuidadora de Gregor des de que aquest es va transformant en insecte. Al principio, Grete y Gregor tenen una relació molt íntima, però poc a poc aquesta va canviant. Grete al principi s'ofereix com a voluntària per a  alimentar-lo i limpiar la seua habitació, però cada dia es despreocupa més per ell. Ella toca el violí i pareix tindre qualitats per poder accedir al conservatori musical, un somni que (secretament) Gregor volia que ella complira. Per a augmentar els ingresos de la família, Grete comença a treballar de dependenta en una tenda.

Dispesers: Com que la família necessita diners, decideixen llogar una habitació a tres persones. Aquestes són un poc serioses.

La metamorfosi - Capitol III ("La greu ferida del Gregor...")

"La greu ferida del Gregor, que el féu patir durant un mes llarg (ningú no s’atreví a llevar-li la poma, que romania incrustada a la carn com un record visible del que havia succeït), semblà haver recordat fins i tot al pare que el Gregor, malgrat la seua forma actual, trista i repugnant, era un membre de la família que no podien tractar com a un enemic, sinó al contrari: el deure familiar exigia d'empassar-se la repugnància i tenir paciència, sobretot molta paciència.

Si bé la ferida havia fet perdre la seua anterior agilitat al Gregor, segurament per sempre, i ara com ara havia de menester molts minuts per travessar la cambra, com un vell invàlid (ni pensaments d'enfilar-se per parets i sostre), en canvi li semblava estar prou llargament compensat d'aquest empitjorament del seu estat pel fet que ara, cap al vespre, obrien la porta del menjador (i ell solia tenir-hi els ulls clavats ja dues hores abans), de manera que, gitat a les fosques a la seua cambra, invisible des del menjador, podia veure tota la família, asseguda a la taula il·luminada i podia escoltar les seues converses, per dir-ho d'alguna manera, amb el consentiment general; és a dir, ben diferent d'abans.

Certament ja no eren les converses animades del passat, en les quals pensava sempre el Gregor amb un cert enyor quan, esgotat, s'havia de colgar entre els llençols humits d'una menuda cambra d'hotel. Ara hi havia més silenci que abans. Després de sopar, el pare no tardava gaire a adormir-se a la seua butaca; la mare i la germana s'exhortaven mútuament al silenci; la mare, encorbada sota el llum, cosia llenceria fina per a una botiga de modes; la germana, que havia agafat una faena de dependenta, els vespres aprenia taquigrafia i francès per mirar d'aconseguir un dia una faena més bona. De vegades el pare es despertava com si no sabera que havia dormit i deia a la mare:

―Quina manera de cosir, hui, també!

I es tornava a adormir a l'acte, mentre mare i filla es miraven, cansades, i somreien. "

• L'argument de la novel·la se'ns presenta des de diferents perspectives. Indique-les, assenyalant el punt de vista dominant en aquest fragment.

En aquest fragment podem veure els diferents punts de vista amb que es narra la història i els diferents estils. Per un costat trobem un narrador omniscient en 3a persona que conta els fets des d'un punt de vista extern i coneix tot el que li passa al protagonista (sentiments, pensaments...)mentre aquest es va transformant; per un altre, l'estil indirecte lliure, que consisteix en que l'enunciador contar els fets  i li cedeix la veu al personatge mantenint sempre la  tercera persona; i també apareix l'estil directe quan parla el pare.

Les Flors del Mal - Spleen LXXVII

SPLEEN
Jo sóc igual que el rei d'un país molt plujós,
molt ric però impotent, jove però molt vell,
que, menyspreant honors que els preceptors li fan,
els gossos l’avorreixen, també tot animal.
Res no li fa il·lusió, ni el falcó ni la presa,
ni el seu poble que es mor davant el seu balcó.
Del bufó preferit la balada grotesca
ja no distreu la ment d'aquest malalt cruel;
el llit amb flor de llirs se li canvia en tomba
i dames que veuen els prínceps de bon ull
no saben què posar-se, ja fos el més impúdic,
per arrencar un somriure a aquest jove esquelet.
El saviàs que li fabrica l'or mai no ha pogut
extirpar-li de l’ésser l'element corromput;
i ni amb els banys de sang que vénen dels romans
—i sempre rememoren, de vells, els qui governen—
no ha pogut fer reviure aquest cadàver balb
que no duu sang al cos, ans l'aigua de l’oblit.

Comentari:
El poema comentat pertany a la primera secció del poemari de Baudelaire anomenada Spleen et ideal. Concretament, aquest Spleen, l' Spleen LXXVII és el tercer dels quatre que s'inclouen en aquesta part.
Però no podriem començar el comentari d'aquest poema sense parlar abans de l'Spleen. Baudelaire definia l' Spleen com una infelicitat profunda. Per transmetre aquest sentiment de tristesa als seus poemes, en primer lloc, l'autor establia una connexió entre els seus sentiments i un paisatge trist per suggerir al lector com de malament estava moralment. A continuació, aquest utilitzava una serie d'imatges per evocar les característiques de l' Spleen: una opresió que pesa sense fi, angoixa, desesperació ... Finalment, l'augment de la intensitat del poema expressa la magnitud angoixadora de l'Spleen. I com no, aquest poema comparteix eixes característiques comunes a la resta d' Spleens, excepte la distribució per estrofes, que en aquest cas hi ha una sola estrofa, i aquesta és eixe sentiment pessimista, en forma de malaltia incurable mitjançant la comparació que trobem en el primer vers.

Comencem el comentari fixant-nos en l'estructura, és a dir, en la mètrica. Aquest poema està format per 18 versos alexandrins, mètrica que també coincideix en la llengua originària d'aquests, en una sola estrofa. Seguint amb la retòrica, trobem figures que solen aparèixer en molts poemes de l'autor com aquelles que fan referència a l'equivalència o al contrast de mots. També abusa de l'hipérbaton, és a dir, altera l'ordre de les paraules per trencar amb la monotonia del poema:

• Al·legoria, comparació: Jo sóc igual que el rei...
• Antítesis: ...molt ric però impotent, jove però molt vell...
• Oxímoron: ... jove esquelet...
• Paral·lelisme: ... ni el falcó ni la presa...
• Hipérbaton: ...Res no li fa il·lusió.../ ...El saviàs que li fabrica l'or mai no ha pogut...

Pel que fa a la interpretació d'aquests versos, ens trobem davant un poema molt descriptiu. L'autor descriu tots els detalls per crear eixa imatge trista en la que ell identifica eixa tristesa que duu per dins. Com podem veure, en els primers versos l'autor ja mostra eixa angoixa que li produeix el pas del temps amb això de "jove però molt vell" o quan acompanya "esquelet" amb l'adjectiu "jove". Apreciem que el pas del temps és una cosa que no li agrada a l'autor, veu la joventut molt lluny i l'envelliment damunt seu. La resta de poema, és com si l'autor no tingués vida, fa referències a la mort o símbols que és poden identificar amb aquesta com és le cas d' "esquelet"  o "cadàver". Trobem més referències amagades entre els versos. "El llit amb la flor de llirs", com si es tractés d'una tomba, és a dir, la mort apareix de nou.

En definitiva, ens trobem davant d'un text amb referències constants a aquest sentiment tràgic que tant identifica l' Spleen.

Madame Bovary. Tercera part. Capítol 6

• Comenta els diferents estils narratius que trobes en el següent fragment:

Trobem narrador omniscient, és a dir, un narrador que conta els fets en 3a persona.

Estil directe, on Emma parla directament en el text, sense necessitat de narrador.

La veu d'Emma apareix en el text inserida en el discurs del narrador a través de l'estil indirecte lliure.

Un dia, havent-se separat més aviat que de costum, Emma se'n tornava sola pel passeig, quan s'adonà de les parets del convent on havia estat abans. Aleshores anà a asseure's en un banc a l'ombra dels oms. Quina calma en aquells temps! Com envejava els inefables sentiments d'amor inspirats pels llibres que llegia!
Els primers mesos del seu matrimoni, les passejades a cavall pel bosc, el vescomte ballant el vals, Lagardy i els seus cants, tot desfilava pels seus ulls... I, tot de sobte, Léon li semblà tan llunyà com tots els altres.
—I tanmateix me l'estimo! —es deia.
No hi feia res, però! No era feliç, mai no ho havia estat. D'on venia aquella insuficiència de la vida, aquella corrupció sobtada de les coses en què es recolzava?... Si hi havia, però, un ésser fort i bell, fos allà on fos, una naturalesa coratjosa, plena alhora d'exaltació i de refinaments, un cor de poeta dins una forma d'àngel, lira amb les cordes d'aram que toqués epitalamis elegíacs ressonant cel amunt, per què, per ventura, no l'havia de trobar? D'altra banda, era inútil de cercar res; no valia la pena. Tot era una mentida! Cada somriure amagava un badall d'enuig, cada joia una maledicció, cada plaer un desencís, i les besades més completes no deixaven sinó unes ganes irrealitzables d'una voluptat més alta als llavis.

Madame Bovary. Tercera part. Capítol 1

• Aproximadament a la una del migdia, Emma i León pugen en un cotxe de cavalls, que no abandonen fins a les sis de la vesprada. Comenta l'erotisme en Madame Bovary. [Pots referir-te al contrast entre la religió i la sexualitat; o destacar que el narrador es limita a descriure detalladament el trajecte del fiacre, i deixa que el lector intuïsca què ocorre darrere "les cortinetes de tela groga"; o pots explicar com el narrador omniscient es fa invisible.]

Durant aquesta estona, és a dir, una vegada pugen els amants al fiacre, aquest recorre tota la ciutat de nord a sud, est a oest, passant per quasi tots els carrers i fins i tot repetint l' intinerari unes tres vegades. La raó d'aquest "no parar"? Allò que l'autor ens insinua i mai ens descriu per tal que ens ho imaginem. Sols sabem que el fiacre no para de moure's i que les ments "més despertes" poden imaginar-se que estan fent els amants darrere les cortinetes.

• Flaubert utilitza la cursiva —entre altres usos— per a indicar un canvi de veu narrativa. En aquest fragment, on en trobem un exemple?

Les cometes representenla transcripció directa del macer. EX:Així podreu veure la Resurrecció, el Judici final, el Paradís, el Rei David i els Rèprobes a dintre de les flames de l’infern.

Madame Bovary. Segona part. Capítol 15

• A Rouen, Emma acudeix a la representació de Lucie de Lammermoor, de Gaetano Donizetti, basada en una novel·la de Walter Scott, un escriptor que ella havia llegit quan tenia quinze anys. Comenta quin efecte li produeix aquesta escena.
  
  
  Emma se sent identificada amb la protagonista de l'òpera. En aquesta escena podem veure el caràcter fantasiós d'Emma, ja que en el moment en el que apareix l'actor que fa de Edgar, creu que només la mira a ella. Llavors es crea una il·lusió en la qual Edgar diu que vol anar-se'n amb ella i li proposa ser amants.
  
  Ella recorda el seu casament amb Charles, quan pensava que tindria una vida plena de passió, digna d'una de les novel·les que que havia llegit des que era una adolescent. Per eixe motiu Emma, al veure que aquestes fantasies no es complien en el seu matrimoni, busca aquest sentiment el altra part, on reprodueix eixe món de fantasia que ella sola es crea, un món literari que no es correspon a la veritat.

Madame Bovary. Segona part. Capítol 12

Característiques i funcions dels personatges que apareixen en el fragment escollit.

• Charles Bovary:Era el marit d'Emma. Ell estava enamoradíssim d'ella i la trobava perfecta. Com a metge de poble,ell es guanya una clientela i una certa estimació; per tant, no li falten qualitats. La imatge que Flaubert ens dona al llarg de la història, és la d’un individu ingenu, feble, sotmès a la seva muller i sense voluntat pròpia i que admira ridículament i romàntica la seva dona.

• Emma Bovary: era una noia molt bella i exitosa en aquella època.Emma és una dona provinent d’una aristocràcia rural que, en casar-se amb un metge de poble, s’adona que necessita algun altre home perquè amb el seu marit s’avorreix i vol omplir la seva vida. Emma, al llarg del seu matrimoni, té diversos amants, porta una vida de deperdició econòmic, es veu abocada als deutes, fracassa en les seves expectatives i, finalment, se suïcida. El problema d’Emma és el conflicte entreles seues fanasies i la realitat.

• Berthe Bovary: era una nena riallera, Charles volia que rebes una bona educació i que toques el piano. La imagina quan tindria quinze any, bella com la mare i molt alegre.

• Rodolphe: l’amant d’Emma, és un terratinent de bona família que ve de ciutat i es creu superior als de poble. Sedueix Emma per entretenir-se i s’espanta quan ella vol més compromís. No té  interessos ni inquietuds, és de ciutat però provincià; només Emma el veu interessant pel seu origen, la seva planta i el seu savoir faire.

• Justin:era l'ajudant del farmacèutic, Emma es quedava desperta per vore'l obrint les portes de la farmacia.Estava enamorat platònicament d’Emma.

Madame Bovary. Segona part. Capítol 10

• Indiqueu les figures literàries que donen al fragment caràcter poètic.

Quina felicitat en aquell temps!, quina llibertat!, quina esperança!, quina abundor d'il·lusions!  -Paral·lelisme

el pensament paternal que picotejava -Personificació


Emma seguia el pensament paternal que picotejava afectuós entre les ratlles com una gallina des del darrere de les estaques d'un clos. -Comparació

Havia anat desprenent-ho a través de les aventures de la seva ànima, en les seves successives condicions, en la virginitat, en el matrimoni, en l'amor. -Paral·lelisme

I així havia anat perdent-ho tot al llarg de la seva vida com aquells viatgers que abandonen una porció de la pròpia riquesa a cada hostal que troben pel camí. -Comparació

Doncs què era, enmig de tot, el que la feia ser tan dissortada? On era la catàstrofe extraordinària que l'havia trasbalsada? -Pregunta retòrica

I aixecà el cap tot esguardant al seu voltant com si cerqués la causa d'aquell sofriment. -Comparació

• Assenyaleu algunes formes literàries (estils) de l'estat psicològic de la protagonista en aquest text i de la novel·la en general.

En aquest fragment, la nostra protagonista està trista perquè troba a faltar al seu pare i el recorda cada vegada que veu aquell paper ple de faltes d'ortografia. Ella, ara que estava sense el seu pare, ja no tenia res. És llavors quan recorda els moments a la caseta de camp, quan se sentia feliç, lliure i il·lusionada.
En aquest fragment trobem un clar exemple de Bovarisme (Cas de les joves insatisfetes, en qui una barreja de vanitat, d'imaginació i d'ambició els condueix a aspiracions per sobre de la seua condició particularment en el domini sentimental), que es repeteix durant tota l'obra. Un altre tret que cal destacar en aquest fragment i que també es repeteix constantment és el canvi de l'estil directe i indirecte quan aquesta vol mostrar els seus sentiments.

Madame Bovary. Segona part. Capítol 8

• Comenta la particularitat estilística del següent fragment:

En aquest fragment, s'intercalen tres veus: la veu d'Emma, la de Rodolphe i la veu d'un conseller que anuncia als guanyadors els premis i els francs guanyats del concurs. Mentre Emma i Rodolphe parlen, sobretot Rodolphe que intenta conquistar a Emma, la veu del conseller sona de fons i en aquest fragment es representa intercalant-se amb el diàleg. Aquest estil s'anomena contrapunt.

Madame Bovary. Primera part. Capítols 5 i 6

• Com era l'educació de les jóvens de l'època?
• Explica si hi trobes algun "salt enrere" o "analepsi" (flashback, si saps anglés). [La tècnica oposada es diu "salt endavant" o "prolepsi" o flashforward.]

L'educació dels joves en aquella època anava lligada a l'església. És per aquesta raó que Emma va haver d'anar a un convent quan tenia 13 anys. L'educació de les dones, com Emma, consistia en ensenyar a cuidar la casa i els fills; anar a l'església; i, com no, a obeir sempre les ordres d'un home: el teu pare, germà o el teu marit (si et casaves), és a dir, no hi havia llibertat si pertanyies al sexe femení. Sols podies "escapar-te del patriarcat" si decidies viure per sempre tancada a un convent, és a dir, ser monja (que és el que passava quan una dona no trobava marit, ja que tard o d'hora el seu pare morirà). El que trobem diferent en aquesta obra, és que Emma és més lliure. Tot i que de petita sembla que el seu camí és l'església, quan comença a ser adolescent i descobreix les novel·les que tant li agrada llegir, sols espera que vinga el seu "trobador" o ser una heroïna com per a ella ho eren Joana D'arc o Agnès Sorel. És a dir, vol ser una dona lliure.

Trobem un salt enrere quan Emma Bovary, després de casar-se, s'adona que no està enamorada, i recorda quan estava al convent. Primer estava entusiasmada amb la religió i li agradava molt viure al convent, és més, volia viure allí amb la companyia del les monges; però una vegada descobreix eixos llibres que contaven històries de dones valentes i cavallers amb ploma blanca que són esperats impacientment per les noies, s'adona que allò no era el que volia. Ella volia felicitat, passió i embriaguesa, allò que faltava ara a la seua relació amorosa i que la fa mirar enrere.

Madame Bovary. Primera part. Capítol 2

• Comenta aquesta descripció. De qui es tracta?

Aquesta dona jove que es troba a la porta i duu un vestit blau amb tres volants que tant atrau la mirada de  Charles, es tracta d'Emma Roualt. És tracta d'una descripció feta des d'un punt de vista extern, molt detallada i simbòlica (les ulleres de carei com un home), ja que ens anticipa un poc la trama. Tot i que aquest fragment està escrit en 3a persona, de nou veiem la versatilitat de Flaubert com a narrador, ja que pareix que estiga descrita pel propi Charles.

Descripció:
"Una dona jove abillada amb un vestit de merino blau guarnit amb tres volants sortí al llindar de la porta per tal de rebre el senyor Bovary, i el féu entrar a la cuina, on flamejava un gran foc. [...]
Com que tardava a trobar la capsa de cosir, el seu pare s'impacientà; ella no tornà resposta; tot cosint, però, es punxava els dits i se'ls posava tot seguit a la boca per tal de xuclar-los.
Charles restà sorprès de la blancor d'aquelles ungles. Eren brillants, fines de l'extrem, més netes que els voris de Dieppe i tallades en forma d'ametla. Això no obstant, les seves mans no eren belles ni potser prou pàl·lides, i tenien falanges massa primes; d'altra banda, eren massa llargues i sense toves inflexions en les línies dels contorns. El que realment tenia d'encisador eren els ulls: per bé que eren bruns, semblaven negres a causa de les pestanyes, i el seu esguard penetrava francament amb una ardida candidesa [...]
Com que la sala era fresca, petava de dents tot menjant, la qual cosa descobria una mica els seus llavis carnosos, els quals tenia el costum de mossegar-se en els moments de silenci. La seva gorja emergia dolçament del coll blanc, girat i ajustat del vestit. Duia els cabells migpartits en dos bandós negres i tan llisos que semblaven un sol bocí; estaven separats per una clenxa fina al mig del cap, la qual s'enfonsava lleugerament segons la corba del crani. I, deixant veure a penes la punta de l'orella, anaven a confondre's al darrere en un monyo abundant amb un moviment ondulat vers les temples que cridà l'atenció al metge, car era la primera vegada que veia un pentinat semblant. Les galtes eren rosades. Lligades als botons de la brusa amb un cordonet, portava unes ulleres de carei, com un home."

Madame Bovary. Primera part. Capítol 1

Aquest és el començament de la novel·la, comenta'l en el teu blog.

• Pel que fa a l'estil, hi trobem un exemple de "transició", que demostra la versatilitat de Flaubert com a narrador, explica-ho. Per a Josep Mundó: "La transició d’un tema a un altre en un capítol és generalment suau. Segons Nabokov, «[...] la transició estructural és com un fluid sistema d’ones». Així, a Yonville, abans que Léon marxi a París, hi ha una transició des de l’estat d’ànim d’Emma fins al de Léon i la seva decisió d’anar a la ciutat. La transició més important, feta per Flaubert de manera subtil, és a l’inici de la novel·la, quan ens mostra Charles Bovary com a excompany del narrador a l’escola. Al principi ens parla en plural, però aviat passa a una narració més objectiva, a la narració novel·lada de la vida d’ell. Això demostra la versatilitat de Flaubert com a narrador per adoptar diferents punts de vista i tons narratius davant diferents episodis i passatges: des de la dissolució del «nosaltres» a la tercera persona al principi de la historia, passant pel primer capítol de la tercera part —com una novel·la romàntica estereotipada—, fins als diàlegs sobreposats de la fira.

En el fragment proposat, veiem trobem aquesta transició en el moment que el narrador deixa de contar el fets el 1a persona del plural i es passa a un estil directe quan parla el senyor director amb Roger.

Després torna a haver-hi una transició que va des de l'estil directe a els fets contats novament en 1a persona del plural. S'introdueix una descripció detallada de la gorra.

Torna a aparèixer l'estil directe de la mà del professor i aquests s'alternen amb els fets contats per un narrador extern en 3a persona. És ací on trobem de nou la transició.

• Segons Vladimir Nabokov, alguns objectes funcionen com a símbols. Quin significat pot tenir la gorra?

Descripció de la gorra:

"Era una d’aquelles gorres en la composició de les quals entraven els elements de la gorra de pèl, de la chapska, del capell rodó, de la gorra de pell de llúdria i de la de cotó; una d’aquelles peces dissortades, en fi, la muda lletjor de les quals presenta profunditats d’expressió com la cara d’un imbècil.

Ovoide i inflada per un joc de balenes, començava amb tres sortints circulars; després, alternaven uns rombes de vellut i de pell de conill separats per una cinta vermella; seguia una mena de sac que s’acabava amb un polígon encartonat, cobert amb un brodat de trenyella complicada i del qual penjava, a l’extrem d’un cordó molt prim, una creueta de fils d’or, com una borla. La gorra era nova; la visera lluentejava."

Aquesta gorra de mal gust es una simbologia sobre la vida futura del nostre protagonista Charles, com podem veure amb la seua timidesa, que també s'estén durant tota la seua vida. Si analitzem tota l'obra de Flaubert, veiem que no sols existeix aquesta simbologia: el pastís de la boda reflexa el seu matrimoni o quan el caball s'atura quan Charles ha d'anar a curar al pare d'Emma.

Hamlet. Acte III - Escena II

Elsinore: el castell.

HAMLET
Què us sembla aquesta obra, senyora?

REINA
Em sembla que la dama fa un excés de promeses.

HAMLET
Ah, però ja les complirà.

REI
Ja en saps l'argument? No hi ha res d'ofensiu?

HAMLET
No, no, només fan broma, enverinen de broma... Res ofensiu, de cap manera.

REI
Quin títol té, aquesta obra?

HAMLET
La ratera. Redéu, tot és retòrica. L'escena representa un assassinat comès a Viena. El duc es diu Gonzago, i la seva dona, Baptista. De seguida ho veureu. És una història de canalles; però què hi fa? No afecta la Vostra Majestat, ni cap dels que tenim l'ànima lliure. Qui sigui frare que prengui l'espelma. Nosaltres no ens hem de preocupar de res.
Entra Llucià
Aquest és un tal Llucià, parent del rei.

OFÈLIA
Feu molt bé el paper del cor, milord.

HAMLET
Podria fer d'intèrpret entre tu i el teu enamorat, si us pogués veure, com a titelles, festejant.

OFÈLIA
Sou molt agut, milord, molt agut.

HAMLET
Et podria costar algun gemec, si m'esmolessis la punta.

OFÈLIA
Encara millor, i en un cert sentit, pitjor.

HAMLET
Millor i pitjor, com en el matrimoni. Comença, assassí! Redéu, deixa de fer ganyotes i comença. Au, vinga, el corb que gralla ja demana venjança!

LLUCIÀ
Pensaments negres, mans capacitades,
metzina expeditiva, moment apropiat;
ningú no em veu: bona oportunitat.
Tu, beuratge podrit d'herbes plegades
amb l'anatema d'Hècate, a la nit;
beuratge tres vegades maleït,
d'una màgia inherent, i verinós,
i també tres vegades perillós,
usurpa ara mateix la vida que respira.

Vessa el verí a l'orella del rei.

HAMLET
L'enverina al jardí per robar-li la corona. Es diu Gonzago, i la història es conserva en un italià molt elegant. Ara, tot seguit, veureu com l'assassí obté l'amor de l'esposa de Gonzago.

OFÈLIA
El rei s'ha alçat!

HAMLET
Com! Espantat per un foc sense bales?

REINA
Com us trobeu, milord?

POLONI
Suspeneu la funció!

REI
Porteu-me la llum. Marxeu!

POLONI-
Llum, llum, llum!

Se'n van tots, menys Hamlet i Horaci.

[William Shakespeare: Hamlet. Traducció de Salvador Oliva. Edicions Vicens Vives]

• Si prenem Hamlet com a punt de partida, expliqueu els trets fonamentals de Shakespeare. 

Manté els cinc actes de la tradició clássica , però no se sotmet a les unitats de lloc, temps i acció; es mescla prosa amb vers o novel·la, tragèdia i comèdia. Açò provoca un contrast permanent amb la gràcia i la desgràcia o l'humor amb el drama. Aquests contrasts s'alternen en l'obra de forma juxtaposada.

Elements fonamentals de la tragèdia clàssica; temes com la fatalitat o el patetisme. Aquesta obra provoca en el espectador una catarsi purificadora.

El diàleg amb altres tradicions teatrals; tot i ser una obra de teatre (escrita, evidentment en diàleg), asquesta obra no sols té diàleg sinó que apareixen altres formes del teatre italià o teatre barroc.

Gran perfecció tècnica; és una obra molt ben acabada en tots els aspectes.

Trames i històries complexes; la mort i assassinat del rei Hamlet, les numeroses venjances o l'enamorament d'Ofèlia són històries molt complexes i aquestes embolcallen a tots els personatges fins el punt de no saber qui és el protagonista.

Gran riquesa retòrica; tots els personatges, des d'aquell que pertany a l'estatus social més baix fins al rei, utilitzen la retòria quan parlen.

Comentaris d'índole lingüística; ja que l'obra està repleta de figures retòriques i moltes vegades els mateixos personatges reflexionen i comenten aquestes figures.

Coneix profundament l'ànima humana i per això construeixen personatges complexos i conflictius; personatges que actuen segons els seus sentiments com l'odi o l'enamorament.

Mostrar el teatre dins del teatre; quan es representa l'obra sobre l'assassinat fraticida del rei dins del palau.

Hamlet. Acte III - Escena II

Entren el rei, la reina, Poloni, Ofèlia, Rosencrantz, Guildenstern i altres nobles del seguici amb la guàrdia reial portant torxes.

REI
Com li va al nostre nebot Hamlet?

HAMLET
Excel·lentment, a fe. Faig com el camaleó: m'empasso un aire impregnat de promeses. Als vostres capons, no els podeu pas donar un menjar com aquest.

REI
No he entès res del que has dit, Hamlet: aquestes paraules no són pas per a mi.

HAMLET
És que ja no són meves. [A Poloni] Milord, oi que dieu que una vegada vau fer teatre a la universitat?

POLONI
Sí, milord, i molt bé: vaig passar per ser un bon actor.

HAMLET
Quin paper fèieu?
 POLONI
El de Juli Cèsar. M'assassinaven al Capitoli. Brutus era l'assassí.

HAMLET
Quina cosa més bruta per la seva part, matar un vedell d'una importància tan capital al Capitoli! Ja estan a punt els actors?

ROSENCRANTZ
Sí, milord. Esperen el vostre permís.

REINA
Vine aquí, estimat Hamlet. Asseu-te al meu costat.

OFÈLIA HAMLET
No, bona mare: allà hi ha un metall més atractiu.

POLONI [Al rei]
Oh, ho heu sentit?

HAMLET [Estirant-se als peus d'Ofèlia]
Senyora, puc reposar a la teva falda?

OFÈLIA
No, milord.

HAMLET
Vull dir el cap a la teva falda.

OFÈLIA
Sí, milord.
[William Shakespeare: Hamlet. Traducció de Salvador Oliva. Edicions Vicens Vives. Pàg. 99-100]

• Expliqueu les característiques (atributs, relacions, funcions, etc.) dels personatges que apareixen en el fragment. 
• Hamlet, és el protagonista, príncep de Dinamarca, fill del difunt rei Hamlet i nebot del nou rei Claudi.
• El rei, en aquest cas es tracta de Claudi, germà del difunt rei Hamlet al que va matar per poder quedar-se amb el tron i casar-se amb la seua cunyada.
• Poloni, és el camarlenc de la cort de Dinamarca i pare de Ofelia i Laertes. Ajuda al rei Claudi apartar del seu camí a Hamlet, però aquest és  mort accidentalment per Hamlet.
• Rosencrant, era un dels amics de Hamlet i aquest, junt a Guidenstern, l'utilitza Claudi per trair  Hamlet.
• Ofèlia, és l'enamorada de Hamlet, filla de Poloni i germana de Laertes.
• La reina, era la mare de Hamlet, cunyada i esposa del rei Claudi, i vídua del rei Hamlet. No sap que la mort del seu home va ser provocada pel seu actual marit.

 

Preguntes Teòriques Tema 1: Literatura en l'Antiguitat.

1. Els poemes homèrics: argument i característiques. 
2. El teatre grec: la tragèdia. 
3. Els grans poetes llatins: Virgili, Horaci, Ovidi. 
4. La Bíblia: llibres i repercussió literària.