Decadentisme

Durant el Roamanticisme, van sorgir molts moviments molt diferents entre ells però amb una característica comuna: trencar amb la tradició, és a dir, acabar amb tot allò que caracteritzava la literatura, l'art, escultura...
Un d'aquests moviments fou el decadentisme.
El decadentisme va nàixer al segle XIX, a França i la seua influència va arribar fins i tot als EE.UU, on escriptors com Walt Withman eren fidels seguidors. El decadentisme era un movient on els seus seguidors sentien atracció per tot allò morbós, decadent i malalt, és a dir, un reflex de la societat d'aquella època. Aquest terme, però, va nàixer dels seus detractors que l'empraven com un insult.
En l'actualitat, considerem que aquest moviment va ser una trancisió entre el romanticisme i el modernisme.
En la literatura decadentista es considera que la bellesa tradicional és artificial, i per eixa raó es fixen en allò més lleig, en la mort o allò que els excite els sentits. Cal destacar l'ús de la descripció, un to pessimista i uns persotages turmentats que fugen de les convencions socials, és a dir, s'escapen d'allò establert per la societat com correcte, en la línea del romanticisme. Aquests autors estan influenciats per la novel·la gòtica i per moviments contemporanis i coetanis com ho eren el simbolisme i l'esteticisme. Apareixen, també, paisatges llunyans i exòtics, i cultures que fins aleshores s'havien considerat com primitives o bàrbares, com a reacció contra la moral burgesa fixada en la fe en el progrés.
Alguns autors decadentistes van ser Oscar Wilde, Paul Verlaine (citat anteriorment) o Manuel Machado; Charles Baudelaire, també citat anteriorment, escrigué una obra pionera en la poesia decadentista. També van influenciar moviments i escriptors posteriors, com és el cas de Franz Kafka.

Pel que feia a l'art, aquestes característiques i aquest gust per allò més lleig , es plasma en forma de pintura, dibuixos poc convencionals per a l'època. Una vegada més trobem aquesta fugida de les convencions socials. De fet, si ens fixem en aquest quadre, Pornòcrates, de Félicien Rops (més amunt, a l'esquerra), qui de fet va conèixer en persona Baudelaire i fins i tot li va dibuixar la portada de l'obra Les Epaves, veiem que gira en voltat del sexe, la mort i imatges satàniques.

Poésie

Les Flors del Mal - Spleen LXXVII

SPLEEN
Jo sóc igual que el rei d'un país molt plujós,
molt ric però impotent, jove però molt vell,
que, menyspreant honors que els preceptors li fan,
els gossos l’avorreixen, també tot animal.
Res no li fa il·lusió, ni el falcó ni la presa,
ni el seu poble que es mor davant el seu balcó.
Del bufó preferit la balada grotesca
ja no distreu la ment d'aquest malalt cruel;
el llit amb flor de llirs se li canvia en tomba
i dames que veuen els prínceps de bon ull
no saben què posar-se, ja fos el més impúdic,
per arrencar un somriure a aquest jove esquelet.
El saviàs que li fabrica l'or mai no ha pogut
extirpar-li de l’ésser l'element corromput;
i ni amb els banys de sang que vénen dels romans
—i sempre rememoren, de vells, els qui governen—
no ha pogut fer reviure aquest cadàver balb
que no duu sang al cos, ans l'aigua de l’oblit.

Comentari:
El poema comentat pertany a la primera secció del poemari de Baudelaire anomenada Spleen et ideal. Concretament, aquest Spleen, l' Spleen LXXVII és el tercer dels quatre que s'inclouen en aquesta part.
Però no podriem començar el comentari d'aquest poema sense parlar abans de l'Spleen. Baudelaire definia l' Spleen com una infelicitat profunda. Per transmetre aquest sentiment de tristesa als seus poemes, en primer lloc, l'autor establia una connexió entre els seus sentiments i un paisatge trist per suggerir al lector com de malament estava moralment. A continuació, aquest utilitzava una serie d'imatges per evocar les característiques de l' Spleen: una opresió que pesa sense fi, angoixa, desesperació ... Finalment, l'augment de la intensitat del poema expressa la magnitud angoixadora de l'Spleen. I com no, aquest poema comparteix eixes característiques comunes a la resta d' Spleens, excepte la distribució per estrofes, que en aquest cas hi ha una sola estrofa, i aquesta és eixe sentiment pessimista, en forma de malaltia incurable mitjançant la comparació que trobem en el primer vers.

Comencem el comentari fixant-nos en l'estructura, és a dir, en la mètrica. Aquest poema està format per 18 versos alexandrins, mètrica que també coincideix en la llengua originària d'aquests, en una sola estrofa. Seguint amb la retòrica, trobem figures que solen aparèixer en molts poemes de l'autor com aquelles que fan referència a l'equivalència o al contrast de mots. També abusa de l'hipérbaton, és a dir, altera l'ordre de les paraules per trencar amb la monotonia del poema:

• Al·legoria, comparació: Jo sóc igual que el rei...
• Antítesis: ...molt ric però impotent, jove però molt vell...
• Oxímoron: ... jove esquelet...
• Paral·lelisme: ... ni el falcó ni la presa...
• Hipérbaton: ...Res no li fa il·lusió.../ ...El saviàs que li fabrica l'or mai no ha pogut...

Pel que fa a la interpretació d'aquests versos, ens trobem davant un poema molt descriptiu. L'autor descriu tots els detalls per crear eixa imatge trista en la que ell identifica eixa tristesa que duu per dins. Com podem veure, en els primers versos l'autor ja mostra eixa angoixa que li produeix el pas del temps amb això de "jove però molt vell" o quan acompanya "esquelet" amb l'adjectiu "jove". Apreciem que el pas del temps és una cosa que no li agrada a l'autor, veu la joventut molt lluny i l'envelliment damunt seu. La resta de poema, és com si l'autor no tingués vida, fa referències a la mort o símbols que és poden identificar amb aquesta com és le cas d' "esquelet"  o "cadàver". Trobem més referències amagades entre els versos. "El llit amb la flor de llirs", com si es tractés d'una tomba, és a dir, la mort apareix de nou.

En definitiva, ens trobem davant d'un text amb referències constants a aquest sentiment tràgic que tant identifica l' Spleen.

Les flors del mal - A una dona que passa XCIII

A UNA DONA QUE PASSA

Xisclava al meu voltant l'eixordador carrer:

prima, alta, de dol, dolor majestuosa,

una dona passà, amb la mà fastuosa

gronxant ara el fistó, alçant-se la vora,

àgil i noble, amb actitud d'estàtua.

Crispat com un extravagant, bevia jo

als seus ulls ―cel lívid que gesta l'huracà―,

la dolçor que fascina i el plaer que mata.

Un llamp... després la nit! ―Fugitiva bellesa

d'una mirada que, de sobte, m'ha fet tornar a la vida,

¿no t'he de tornar a veure sinó en l'eternitat?

En altre lloc, molt lluny d'aquí, molt tard! O potser mai!

Ni jo sé cap a on vas, ni tu saps on m'adreço,

tu, que jo hauria estimat; oh tu, que vas saber-ho!

CHARLES BAUDELAIRE: Les Fleurs du Mal. 1857 Traducció de Jordi Llovet Edicions 62

GLOSSARI:

xisclar: Fer xiscles.

xiscle: Crit amb veu aguda i penetrant com el que fa llançar un dolor agut, el terror, etc.

eixordador: Que eixorda.

eixordar: Un soroll molt fort, deixar (algú) com sord, no deixar-li sentir res més.

fastuós -osa: Amic del fast.

fast: Ostentació de magnificència, luxe extraordinari.

gronxar: Imprimir un moviment de vaivé (a un cos suspès, a un cos flexible que té un punt fix).

fistó: Brodat que es fa en la vora d'una peça de roba així retallada.

crispar: Causar la contracció sobtada, espasmòdica (d'un múscul, d'un nervi). / El cos o una part del cos, contreure's a causa del dolor, d'un estat d'angoixa. / Exasperar, irritar.

lívid -a: D'un blau brut com el que pren la pell per contusió o fred. / D'una pal·lidesa blavosa.

• Mesureu-ne les síl·labes. De quin tipus de vers es tracta? (Una pista: hi ha hemistiquis.) 

Són versos alexandrins, ja que són versos de 12 síl·labes que es divideixen en dos hemistiquis de 6 síl·labes cadascun.

• Tema.

L'enamorament fugaç de l'autor al veure una jove que passa pel carrer i sap que mai més la veurà.

• Quines imatges poètiques hi destacaríeu?

Podem destacar la descripció detallada de la la dona que passa, aquella que atrau la mirada del nostre autor "Xisclava al meu voltant l'eixordador carrer:/prima, alta, de dol, dolor majestuosa,/una dona passà, amb la mà fastuosa/gronxant ara el fistó, alçant-se la vora,/àgil i noble, amb actitud d'estàtua" ;

podem veure una antítesi "àgil i noble, amb actitud d'estàtua"; 

una interrogació retòrica en "¿no t'he de tornar a veure sinó en l'eternitat?" ;

trobem també una aliteració " En altre lloc, molt lluny d'aquí" ;

una mena de paral·lelisme en " Ni jo sé cap a on vas, ni tu saps on m'adreço" ;

 per últim, exclamacions retòriques en "O potser mai!/Ni jo sé cap a on vas, ni tu saps on m'adreço,/tu, que jo hauria estimat; oh tu, que vas saber-ho! " .

• Comenteu alguns trets de la poesia baudelaireana presents en aquest poema.

Presència important de figures retòriques i poètiques, com ja s'ha comentat anteriorment; descripcions detallades que fan referència a olors, llocs... ;

Crisi finisecular i segle XX:poesia i teatre; Curiositats

• Segurament coneixes aquest quadre. Comenta amb quin moviment el podem relacionar.

Ens trobem davant d'un quadre de Picasso anomenat Les senyoretes d'Avinyó i pertany al cubisme, moviment on es trenca amb el realisme i del qual l'autor de l'obra és el màxim exponent.

• Busca alguna altra pintura famosa relacionada amb el període que estem estudiant.

En aquesta pintura de Picasso, Guernika, es representa l'horror de la guerra civil centrant-se en els bombardejos a la localitat basca que porta el mateix nom que el mural (ja que es tracta d'un quadre de dimensions considerables) que actualment es troba en el museu reina Sofia de Madrid.

Aquesta òpera de Puccini és un viatge musical al París més bohemi; però, què és la "bohèmia"?

La bohèmia va apareixer de la mà de Henry Murger allà pel segle XIX amb l'obra Scènes de la vie de bohème i aquesta va servir com a font d'inspiració per a altres escriptors com Baudelaire o fins i tot per a òperes com La Bohème de Puccini o Carmen de Bizet. Totes aquestes mostres de l'art tenen un mateix escenari i serà aquell que identificarà aquest moviment: París.

Aquest terme, però, fa refèrencia a la cultura del poble gitano vingut des de la regió de La Bohèmia (Rep. Txeca) que arribava a França. Aquests tenien un estil de vida determinat, amb una escala de valors molt diferent de la societat sedentària i burgesa, que va ser adoptat per artistes i intel·lectuals. El bohemi manifestava la seva permanència al món de les idees, el coneixement, la creació artística, l'enriquiment intel·lectual i l'interés per altres realitats o manifestacions culturals i, com no, considera superficials aspectes com l'etiqueta, l'estètica o l'obsessió material.

Per últim, Antonio Espina definia la bohèmia de la següent manera: «La bohèmia no és una altra cosa que la misèria dissimulada amb certa bellesa, la gana portada amb humor»—, podria ser vàlida per totes les bohèmies, d'abans i després del model clàssic encunyat a París, ja que individus que, vivint en societat i alimentant-se d'ella «començà a rebutjar la societat constituïda»

Coneixes L'ocell de foc, d'Ígor Stravinski?

Es tracta d'un ballet de dansa clàssica basat en els contes tradicionals russos.