Es tracta d'un dels autors més problemàtics, més enigmàtics, més fantàstics i més genials de la literatura universal. Podem llegir fragments de les seves cartes, retalls del seus dietaris, reflexions i pensaments expressats en boca seua als Diaris i en la correspondència mantinguda amb la seua promesa Felice Bauer ("la berlinesa de dents ferotges") o la seua amant vienesa, Milena, a més dels seus amics, en especial, Max Brod.
Se l'ha considerat l'autor més representatiu del segle XX, perquè reuneix la complexitat d'un període històric caracteritzat per paradoxes, guerres, incomprensions i passions desmesurades, en definitiva, per l'estranyesa i la modernitat. Nabókov considera que és l'escriptor alemany més gran del nostre temps i que, al seu costat, poetes com Rilke o novel·listes com Thomas Mann, són nans de guix.
BIOGRAFIA
Naix a Praga el 1883, en el si d'una família de comerciants jueus que tenien una botiga de vetes i fils. El nom de la botiga era kavka, que en txec vol dir "gralla", animal sinistre, misteriós, solitari... Una mica gairebé com ell −no deixa de ser significatiu que en el seu diari les idees més obsessivament repetides siguen: suïcidi, soledat, silenci i escriptura−, que se sentia molt orgullós de dur com a nom el nom propi d'un animal d'aquestes característiques.
ALIENACIONSParlem d'
alienacions, perquè, en certa manera, Kafka era o se sentia un alienat. En el moment del seu naixement, Praga formava part de l'Imperi Austrohongarès. Després de llargs anys de lluita, durant els quals la llengua oficial de l'Imperi era l'alemany, a partir de 1880 el txec va assolir el grau de llengua cooficial. D'altra banda, però, la llengua dels jueus de centre Europa era el jiddisch i els Kafka, per bé que jueus, no el dominaven. Així doncs, Franz neix a Praga, ciutat dominada per Viena, primera alienació, alienació política. Parla alemany −la llengua dels seus pares, la llengua de l'escola−, dins d'una comunitat que majoritàriament parlava txec, segona alienació, alienació lingüística. I és jueu en una comunitat cristiana o catòlica, tercera alienació, alienació religiosa. Sembla que tot i que Kafka no era litúrgic, sí era creient i el catolicisme imperant de la societat on vivia presentava tot sovint problemes d'antisemitisme irracional, que acabaran amb la gran follia col·lectiva de l'Holocaust, que van patir les germanes de Kafka, les quals van morir en camps de concentració. Per acabar-ho d'arrodonir, tot i que el nucli familiar es troba en les seves mateixes condicions, no s'entenia amb la seua família, que eren els que havien d'entendre'l especialment perquè patien les mateixes alienacions que ell: aquesta és la quarta alienació, l'alienació familiar.
"Amb la meva família, la gent millor i més amable que hi ha, visc més foraster que no viuria un foraster. Amb la mare aquests darrers anys no ens hem dit, pel cap alt, ni una vintena de paraules al dia; amb el pare no hem passat de bescanviar la salutació; amb les germanes casades i els cunyats no parlo sense enutjar-m'hi. La causa d'això és senzillament que no tinc res a dir. Tot el que no sigui literatura em rellisca, ho detesto, ja que em fa nosa o em roba temps, mal que només sigui mentalment". [Projecte de carta al pare de Felice Bauer, conservat al Diari, en què justifica la ruptura amb la seua promesa. Carta al pare, p. 75].
 |
Fotografia 1: Les germanes de Kafka, Elli Valli i Ottla.
Fotografia 2: Pares de Kafka, Herman i Julie |
Entre
1901 i
1906 estudia dret a la universitat alemanya i acabats els seus estudis
va començar a treballar en una companyia d'assegurances que encara avui
existeix i n'hi ha una sucursal al Passeig de Gràcia de Barcelona,
Assecurazioni Generali.
El 1919 agafa una tuberculosi
de la que acabarà morint el 1924. La tuberculosi l'acompanyarà tota la seua
vida i, de fet, pensava que la malaltia que patia als pulmons només era la
malaltia espiritual que s'havia desbordat.
 |
Fotografia 1: Sanatori de Matliary.
Fotografia 2: Tomba de Kafka al cementiri jueu de Straschnitz. |
"En 1917 escupió sangre, y el resto de su vida, que se prolongó durante siete años, estuvo jalonado por periódicas estancias en sanatorios centroeuropeos. En esos últimos años de su breve existencia (murió a la edad de 42 años), vivió una feliz aventura amorosa con su amante en Berlín, en 1923. En la primavera de 1924 ingresó en un sanatorio próximo a Viena, donde murió el 3 de junio, de tuberculosis de laringe.
Fue enterrado en el cementerio judío de Praga. Pidió a su amigo Max Brod que quemara todos sus escritos, incluso los textos publicados. Afortunadamente, Brod no cumplió los deseos de su amigo". [Vladímir Nabókov, Curso de literatura europea, p. 368]
En efecte, Brod no només no va complir els seus desitjos sinó que, a més, va publicar la seua obra, la qual cosa podria veure's com una doble traïció: ell demanava destrucció, final i mort i l'amic li oferia difusió, començament, vida. També podríem plantejar-nos l'abast d'una decisió d'aquestes característiques, la veritat que pot subjaure en una afirmació com aquesta. Entraríem, però, en el llarg i escabrós tema de si els escriptors escriuen per a ells mateixos, sense tenir necessitat de publicar les seves obres (de fet, Kafka no va publicar ni El procés ni El castell) o, per contra, senten l'impudorós desig de ser contemplats, coneguts, desxifrats i estimats pel públic lector.
 |
| Max Brod. |
En qualsevol cas, podem regraciar-nos en aquesta traïció, perquè gràcies a ella avui ens ha arribat l'obra d'aquest escriptor genial. I, en darrer terme, sempre podem posar en qüestió la veritat que s'amaga darrere de la seua última voluntat. Si Kafka volia cremar la seua obra podia molt bé haver-ho fet ell mateix, no necessitava ningú. La decisió de transmetre la seua voluntat a un amic demostra que es tractava, si més no, d'una decisió equívoca. Més encara quan confia l'acte de destrucció a algú que ja li havia confessat que no podria complir els seus desitjos. De manera que, tal vegada Kafka no volia que la seua obra acabés devorada pel foc, per més que possiblement −i de manera paradoxal, o no tant?− sí que pensés que era precís que el foc consumís la seua obra.
LA METAMORFOSI
El 1912, entre novembre i desembre, per ser més exactes, escriu Die Verwandlung, això és, La Transformació i no pas La metamorfosi. L'alemany coneix totes dues paraules: "Metamorphose" −paraula d'origen grec usada per parlar de les transformacions fabuloses, mítiques, de l'estil de les d'Ovidi− i "Verwandlung", una transformació entesa en el sentit de transmutació, de canvi d'aspecte. Tanmateix, van ser els nord-americans, els primers traductors del relat, els que van "inventar" el títol que havia de fer una gran fortuna. Per això, sempre s'ha conegut aquest conte per La Metamorfosi, de la qual cosa es lamentava Borges en un article de 1983, en ocasió del centenari del naixement de l'escriptor:
"Vaig traduir aquell llibre de contes encapçalat pel que s'anomena La transformació i mai no vaig entendre per què a tothom els va agafar per posar-hi La metamorfosi. És un disbarat, no sé pas a qui se li degué ocórrer traduir d'aquesta manera una paraula de l'alemany més elemental. Tot treballant amb aquesta obra, l'editor va insistir a conservar el títol de La metamorfosi, perquè el conte ja s'havia fet famós amb aquest títol, i així era relacionat amb Kafka".
 |
Portada de la primera edició
de la Metamorfosis
de Kafka. |
La il·lustració de la portada és una litografia d'Ottomar Starke. Quan Kafka va saber que Starke estava fent-ne una il·lustració va escriure: "L'insecte no ha de ser il·lustrat amb cap dibuix. No pot ser mostrat en absolut, ni tan sols a una certa distància".
El 1919 escriu la Carta al pare, que en certa manera és complementària a La metamorfosi, ja veurem per què. Però aquesta obra resumeix perfectament la idea que Kafka vol que ens conformem d'ell mateix. Aquesta novel·leta curta −llegida amb les corresponents cartes de navegació, la més eloqüent de les quals és la Carta al pare− és, en realitat, la història d'un exili, un exili intern. No en va Kafka també era, sense cap mena de dubte, un exiliat intern. Exiliat de tots i de tot, només vivia per escriure.
L'ESCRIPTURA
Contestant la cèlebre frase de Sthendal, diu de la literatura: "la literatura és un mirall que camina a la vora de l'autor, però que en lloc de reflectir tot el que li passa, avança en el seu temps". La seua literatura, com confessa a Gustav Janouch, és un mirall que distorsiona no pas per crear una il·lusió òptica, sinó per oferir una idea exacta de les característiques de la realitat.
Sent una passió furibunda per l'escriptura. L'escriptura és en ell catarsi, purificació, expurgació de la culpabilitat. El tema de la culpabilitat inexplicable, la culpabilitat patològica que senten els jueus, és tractat a El procés. I Kafka sent aquesta culpabilitat patològica que senten els jueus, però també es tracta d'una culpa que en el seu cas es suma a la por i a la inseguretat.
"Només m'ocupava de mi mateix, però de maneres diverses. M'inquietava, per exemple, la salut, i això començà molt aviat. De sobte sentia la digestió difícil, o la caiguda dels cabells, o una desviació de la columna vertebral, etc. La inquietud creixia a través d'una gradació infinita fins que a la fi es convertia en una veritable malaltia. Però com que no tenia seguretat en res, com que a cada moment necessitava una confirmació de la meva existència i no posseïa res que pogués dir meu, exclusivament meu, en propietat indiscutible i sota la meva única voluntat, com que era, en fi, un hereu sense heretatge, també la cosa més immediata, el meu cos, se'm tornà insegur. Vaig créixer molt i molt i no sabia què fer de tant llargària, no podia portar tant de pes, l'esquena se m'encorbà, no gosava a penes moure'm o girar-me, i vaig quedar raquític; tot allò que del cos em funcionava, posem per cas la digestió, em meravellava com un prodigi; però això sol bastava perquè se m'interrompés. Així s'obrí de banda a banda el camí a la hipocondria fins que, a causa dels esforços sobrehumans per voler casar-me (ja en parlaré després), els pulmons no van poder contenir la sang; també hi contribuí en bona part el pis de Shönbornpalais −edifici barroc de Praga on Kafka llogà un pis l'any 1017, amb la intenció de casar-se amb Felice Bauer−, que m'era necessari en la mesura que en pensava tenir-ne necessitat per a escriure, de manera que això també pertany a aquest apartat". [Carta al pare, pàgines 50-51]
"Es preciso reconocer en mí una muy buena concentración en la actividad literaria. Cuando mi organismo se dio cuenta de que escribir era la orientación más fecunda de mi ser, todo se dirigió hacia allá y fueron abandonadas todas las demás capacidades, las que tienen como objeto los placeres del sexo, de la bebida, de la comida, de la meditación filosófica y, antes que nada, de la música. Adelgacé en todas esas direcciones. Era necesario porque, incluso reunidas, mis fuerzas eran ya tan pocas que sólo a medias podían alcanzar la meta de escribir..." (3 de gener de 1912)
Aquesta culpa primigènia, la por i la inseguretat eren inspirades pel mateix pare, com diu en altres fragments de la Carta al pare.
"Corre una opinió segons la qual el matrimoni sovint infon temor perquè la gen té por que els fills faran pagar més tard els pecats que un mateix ha comès contra els propis pares. En el meu cas no penso que això tingués gaire importància, ja que el meu sentiment de culpa prové de tu mateix i està molt marcat per la singularitat, una singularitat, en efecte, que constitueix l'essència d'aquest sentiment torturant i que difícilment es podria repetir". [Carta al pare, p. 65].
En aquest estat de coses, la literatura se li obre com l'única possibilitat de vida, d'alliberament, de salvació i es revela l'activitat central de la seua vida.
"Mi única aspiración y mi única vocación... es la literatura... todo lo que he hecho sólo es resultado de la soledad... entonces, ya nunca estaré solo. Eso no, eso no" [Blanchot, De Kafka a Kafka, p. 129].
"Mi incapacidad de pensar, de observar, de comprobar, de acordarme, de hablar, de tomar parte en la vida de los demás es cada día mayor; soy una piedra... Si no me salvo en un trabajo estoy perdido" (28 de juliol de 1914)
"Escribiré a pesar de todo, cueste lo que cueste: es mi lucha por la supervivencia" (31 juliol de 1914)
I per a escriure és necessària la soledat, el silenci. Així tenim múltiples referències a la literatura i a la soledat en les seves cartes, anotacions o diaris.
A Felice Bauer li diu que la vida al seu costat serà difícil:
 |
| Esquela mortuòria de Kafka |
"Para poder escribir, tengo necesidad de aislamiento, pero no como un ermitaño, cosa que no seria suficiente, sino como un muerto" (26/VI/1913).
"No te espera la vida de esa mujer feliz que tú ves caminar ante ti, no te espera la alegre charla, cogidos de la mano, sino una vida monacal al lado de un hombre afligido, triste, callado, descontento, enfermizo, que está atado con invisibles cadenas a la literatura y que prorrumpe en gritos cuando uno se acerca a él".
La literatura li és vida, l'única mena de vida que suporta i, al mateix temps, de manera inexorable, és mort. Una mort feliç, si es vol, però mort al cap i a la fi. La conclusió de tot plegat sembla evident: només es pot escriure si un és amo d'un mateix davant de la mort, si amb ella s'estableixen relacions de sobirania.
Kafka sent que hi ha quelcom de molt profund entre l'art i la mort, com també existeix entre l'art i la vida. Però per què la mort? Doncs perquè és l'extrem, l'abisme. L'art és domini del moment suprem, domini suprem. L'escriptura és una espiral en moviment, però un no sap mai si el moviment és ascendent o descendent. És un moviment simultani d'afirmació i de negació que sembla que tendeix cap a un centre, cap al buit, però que potser sorgeix d'aquest mateix centre, d'aquest mateix buit. L'eternitat inestable de la pàgina en blanc és només la porta de transició des d'un caos indesxifrable cap a l'ordre de l'absurd.
Aquest ordre de l'absurd que tan bé queda reflectit en les seves obres el situen en una posició francament genial: es tracta d'un autor "tradicional" que obre les portes de l'absurd. Un absurd que potser només és aparent, que potser és la més pura i disseccionada, viviseccionada realitat. En efecte, Franz Kafka és un autor molt clàssic. Els seus models són: Flaubert, Gògol i Dickens, és a dir, grans realistes del segle XIX. De fet, construeix els seus contes segons els realistes del segle XIX, tot i que introdueixi elements fantàstics. La metamorfosi ha estat qualificada de relat fantasiós. I això, que pot semblar una paradoxa, penso que no ho és en absolut si tenim en compte que, com diu Nabókov, qualsevol obra d'art és una fantasia en la mesura que reflecteix el món únic d'un individu únic. I si Franz Kafka va ser realment alguna cosa és únic. Únic no només per genial, sinó també per rar, per solitari, per marginat, per incomprès, etc. i malgrat tot, Kafka fa un diagnòstic brutal del seu temps.
CONCLUSIONS
Kafka vol portar una mica més enllà la interpretació del món comú, aquesta és la singularitat kafkiana. Tota la seua obra està impregnada d'una gran intenció simbòlica, parabòlica, el·líptica o com vulgueu anomenar-la. Això, és clar, sumada a la intenció realista, que també hi és. Kafka s'afana en desfigurar la realitat fins al punt en què, ja ben desfigurada, acaba donant comptes de la més estricta realitat amb una major eficàcia que si s'hagués limitat −com els grans realistes del XIX que ell tant admirava− a relatar les coses d'una manera detallada, sense allunyar-se el més mínim de la realitat.
Perquè Kafka va veure més enllà que la resta dels seus contemporanis. En definitiva, el medi social i cultural, l'aire que respirà Kafka era tan ple de contradiccions com el seu fons psicofísic i el seu conflicte primordial. Súbdit de l'agonitzant imperi austrohongarès, nascut a Praga, de família d'ascendència jueva, alemanya d'adopció, Kafka no fou ben bé ni jueu, ni alemany, ni txec, ni austríac, sinó que fou el conglomerat de tot això que no era: un outsider, un "jueu errant" o, com l'ha definit Heinz Politzer, un "anarquista metafísic" (va assistir a la reunió de protesta per l'execució de l'anarquista català Francesc Ferrer i Guàrdia). És contemporani de Rilke, Musil, Jaroslav Haixec, Thomas Mann i va morir el mateix any que Salvat Papasseit i Àngel Guimerà. Però si alguna cosa segur que va ser, és excepcional, un "bitxo raro" o rara avis, potser també un maudit, un solitari genial.
Kafka se serveix de la realitat com un mitjà per ultrapassar-la i situar-se a l'anvers del real. Tanmateix, tampoc no hauríeu d'estar gaire segurs d'aquesta meva interpretació si seguiu precisament els consells kafkians que deien: "no n'espereu gran cosa, de les exegesis literàries".
